Per a espectadors àvids d'obres mestres contemporànies.

Resulta una tasca gairebé impossible expressar en unes línies la grandesa d'una obra tan monumental com Martin Eden. Són tants els significats que té, tantes les capes expressives a què recorre, tanta la força dels seus personatges, que només es pot dir que el seu director, Pietro Marcello, ha aconseguit el mestratge sense perdre gens de la seva identitat, component una pel·lícula inabastable en la qual s'integra tota la seva personalitat creativa per transformar el relat històric hegemònic en una odissea abstracta que es converteix en una profunda reflexió sobre l'individu i el seu lloc en un món ple de contínues transformacions que acaba devorant-ho tot per complet.

London a Nàpols

Marcello parteix de la novel·la homònima de Jack London per ubicar el seu antiheroi a la ciutat de Nàpols i traçar a través de la seva figura tràgica un ambiciós fresc de tot el període convuls del Novecento des d'un punt de vista tant ideològic, filosòfic com social que ens porta per un viatge de transformació en el qual batega l'afany de coneixement, el sentiment de fracàs, la pèrdua de la identitat i la ràbia existencial. Així, acompanyarem el mariner pobre i ingenu que encarna el volcànic Luca Marinelli en la seva travessia per aconseguir el somni de ser escriptor per merèixer l'amor d'aquest ideal de perfecció que representa la burgesa Elena. Pel camí trobarà la humiliació i la incomprensió, fins que aconsegueixi un reconeixement tardà i agònic que l'enfrontarà a la certesa d'haver-se traït a si mateix.

Entre el símbol i el record

La proposta de Marcello és captivadora i absorbent des dels primers compassos, barrejant la narració convencional amb els arxius documentals que s'incorporen en el continu seqüencial i que arriben a una dimensió profundament simbòlica i evocadora. A Martin Eden semblen integrar-se tots els corrents que ens porten del cinema mut a les avantguardes, passant pel Neorealisme i la Nouvelle Vague, el llegat de Pasolini o Visconti, en un exercici de profunda llibertat que serveix de pont entre allò popular i allò experimental, entre Debussy i la música electrònica, entre Nietzsche i la cultura del narcisisme.

Martin Eden és a més una pel·lícula que reivindica el cinema com a experiència estètica, però també com a vehicle humanista per parlar de temes tan contemporanis com l'èxit i el fracàs, les revolucions íntimes i col·lectives, l'idealisme i la decepció.

El millor: El tàndem Marcello-Marinelli.

El pitjor: Que, com passava en la novel·la, el final segueixi generant incomprensió.