Hoquei, política i algunes coses més

Produït per Werner Herzog i realitzat per Gabe Polsky -que fou productor d'un dels últims films de ficció del mateix Herzog, Teniente corrupto-, Red Army és un excel·lent documental que retrata dècades crucials en la història de la vida i política de l'antiga Unió Soviètica amb el pretext d'explicar-nos la història del seu equip nacional d'hoquei sobre gel, un grup imbatible que es deia Red Army com manava la tradició epicocomunista de l'època.

La pel·lícula se centra en un dels jugadors emblemàtics de l'equip, el defensa i capità Slava Fetisov, que va passar d'heroi a malvat quan l'opinió pública se li va llançar al coll per voler jugar en altres lligues, tot i que després va ser restituït per Vladímir Putin com a ministre d'Esports. Fetisov sembla el protagonista de qualsevol dels documentals dirigits per Herzog en les dues últimes dècades, conscient del seu poder escènic, còmplice del director -sense aquesta complicitat, el film no existiria-, disposat a expressar-se tant amb gestos lacònics com amb paraules rotundes.

Darrere del retrat d'aquest personatge i del que va significar l'equip d'hoquei sobre gel tant en l'època de la Guerra Freda com en l'adveniment de la Perestroika, s'amaga una visió de vegades molt sarcàstica sobre la rivalitat entre potències i el declivi de l'ideari comunista, sobre la relació entre esport i poder i la rendibilitat de l'esport i l'art com a estratègies subterrànies: Anatoly Tarasov, l'entrenador d'aquell equip llegendari, va estudiar els moviments del ballet de Bolshoi per diagramar algunes de les jugades dels seus homes, i va sumar-hi la intel·ligència d'un Karpov alhora que es convertia, com el defineixen a la pel·lícula, en un gran mentor i un dels pares del sistema soviètic.

La pel·lícula no defraudarà ni els amants de l'hoquei, que imagino que no són legió al nostre país, ni els interessats en les pugnes polítiques i els règims en declivi. Va més enllà del seu enunciat -documental sobre un equip esportiu històric- fins a convertir-se en la crònica d'un món, i el sistema ideològic sustentador d'aquest món, que començava a esvair-se.

A favor: El seu endimoniat ritme, el muntatge d'entrevistes i imatges d'arxiu, el seu sentit de l'humor.

En contra: Que la gent cregui que és només una pel·lícula sobre hoquei.

Quim Casas – sensacine.com