FRÁGIL EQUILIBRIO

Direcció i guió: Guillermo García López País: Espanya Durada: 81 min Any: 2016 Gènere: Documental Música: Zeltia Montes Fotografia: Pablo Burmann Distribuïdora: Caramel Films Estrena a Espanya: 23/12/2016

No recomanada per a menors de 12 anys

Versió original en castellà

SINOPSI

Un executiu japonès a Tòquio, la vida del qual es basa únicament en el seu treball per a una corporació; una comunitat subsahariana a la muntanya Gurugú, a la frontera entre Àfrica i Europa, que jugant-se la vida una i altra vegada intenta creuar al Primer Món somiant un futur; una família a Madrid que, tot i els esforços per tenir una vida que el sistema entén com a "normal", acaba desnonada de la seva pròpia llar. Tres històries de contradiccions que es desenvolupen en diferents llocs del planeta, en diferents àmbits socioculturals. No obstant això, aquestes contradiccions es poden trobar en qualsevol altre lloc, en qualsevol altra cultura.

(Filmaffinity.com)

CRÍTICA

Frágil equilibrio’, el cinema amb els ulls oberts

Candidata al Goya, ‘Frágil equilibrio’, de Guillermo García López, és ja un èxit íntim de l'inesperat


Hi ha pel·lícules que avancen per la pantalla amb els ulls oberts. Frágil equilibrio, de Guillermo García López, és una d'elles. No es tracta tant d'ensenyar com de fer veure. El que compta no és descriure sinó mostrar. El matís importa. "El que més m'impressiona és que la gent em doni les gràcies en sortir de veure-la", comenta el director Guillermo García López entre l'orgull i la modèstia. O a l'inrevés. Sigui com sigui, la pel·lícula s'ha convertit en un d'aquests èxits íntims que a força d'estranys han acabat en simple miracle. [...]

"El que volíem era simplement explicar la part de darrere, el costat humà, del que està passant. Es tractava d'entrar en la intimitat de les víctimes d'aquesta crisi que no s'acaba. I patir amb elles", comenta el director. I el creiem. De fet la pel·lícula es limita a seguir la vida d'un grup de desheretats, cadascun en un punt del planeta i cadascun amb un motiu diferent per sentir-se humiliat. I ofès sens dubte. Un home és desnonat a Espanya mentre recorda temps millors. I fins i tot feliços. Un grup d'emigrants espera pacient la seva oportunitat a la muntanya Gurugú per saltar la frontera. Davant, la promesa incerta d'un món millor. Darrere, la certesa d'un buit etern que s'obre als seus peus. Un executiu treballa al Japó més hores de les que disposa el dia. Sempre lligat a un cercle insaciable de consum sense nits. I al mig, com a columna vertebral de tot això, el discurs entre la lucidesa, la ingenuïtat i la ferida de qui va ser president de l'Uruguai José Alberto Mujica. En aquest últim cas, el que compta no és tant el concepte com el ritme pausat en què l'apocalipsi es dibuixa al costat de l'esperança. Sense solució de continuïtat.

"Des del principi, la nostra única preocupació era que l'espectador acabés per sentir-se part de cadascuna de les històries
. Que tots veiessin en aquesta història d'immigrants, explotats o expulsats, la seva pròpia història o la de la seva família", raona pausat Guillermo més com a mestre de cerimònies d'una litúrgia oculta que com a simple director d'una pel·lícula vocacionalment senzilla. Explica que entre les seves inspiracions, algunes llunyanes i altres senzillament impossibles, hi ha des de La leyenda del tiempo, d'Isaki Lacuesta, fins a Tòquio-Ga, de Wim Wenders, sense oblidar Sans Soleil, de Chris Marker, o Koyaanisqatsi, de Godfrey Reggio. Totes elles apostes més grans que, en realitat, discorren per les venes més que per la pell de la pel·lícula. El que importa és el temps intern que cus les ànimes tan heterogènies, les veus tan diferents i els cossos tan estranys que es dirien tots exactament el mateix. El mateix cos, la mateixa veu, una única ànima; l'ànima, en efecte, del nostre temps.

"Totes les històries van ser difícils a la seva manera. Almenys, al principi. Va ser complicat trobar algú al Japó que s'obrís i ens expliqués la seva vida. Va ser sobretot incert arribar a Àfrica, que, d'entrada, tota ella és incertesa. Va ser dur conèixer un espanyol que ens parlés del seu problema davant de la càmera... L'únic senzill va ser acostar-se a Mujica. Quan va conèixer el projecte, tot va ser fàcil”, recorda García López.

Al final, més enllà de l'èxit que suposa una pel·lícula feta i, per fi, vista, queda la sensació d'haver contemplat una pel·lícula que, alhora, ens mira. En fràgil equilibri, tal com diu el títol, i amb els ulls completament oberts.

Luís Martínez– Elmundo.es

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: