8.9.2019 - A través d'un succés tret de la premsa, el film de Stéphane Demoustier aborda l'espinós tema de les diferències generacionals

[...]
La història narrada a La chica del bazalete és tan senzilla com misteriosa: la Lise, de 18 anys, interpretada per la jove i intrigant Mélissa Guers, és acusada de l'assassinat de la seva millor amiga, que va succeir dos anys abans. Tot el que sabem d'aquest crim brutal són els fets exposats al judici: l'aparent absència de la Lise, que va dormir a casa de la seva amiga després de la festa que havien organitzat allà juntes, durant l'assassinat; absència que va ser confirmada pòstumament pel seu germà; l'absència d'arma; i la presència de l'ADN de l'acusada al cos de la víctima. Una prova que hauria estat irrefutable si la Lise no hagués explicat, amb una calma desconcertant, que les dues millors amigues s'havien "fet sentir bé" durant l'última nit de la jove víctima. Un cas misteriós que és encara més estrany per la manca gairebé absoluta de justificacions per part de la Lise i la seva aparent manca de preocupació per una sentència que li costaria molt.

El que intriga des del principi és el fet que el judici és, en retrospectiva, només el marc en què Stéphane Demoustier escenifica un enfrontament encara més intrigant: la de la generació dels pares de la Lise amb la generació d'aquesta. Molt conscients que no som en un tribunal nord-americà, en què, com moltes pel·lícules ens mostren, pot passar qualsevol cosa, ens deixem bressolar per declaracions solemnes i fets constantment qüestionats que sempre ens porten de tornada l'enigma de la cara de la Lise. Una cara impenetrable que sembla resumir el misteri que representa la generació jove per als no iniciats. Una generació exposada i analitzada minuciosament amb la lupa que representa el judici, que exposa totes les petites, i aparentment banals, llibertats: sexe sense involucració emocional, permeabilitat de gènere, la comoditat dels adolescents per canviar de company, la seva recerca constant d'una satisfacció difícilment definible.

La complexitat de les relacions intergeneracionals, la incomprensió regnant entre les diferents faccions -que semblen acusar la Lise amb molta més severitat que les proves contra ella-, es converteixen en última instància en el tema central del film. Un enfrontament que resulta molt més interessant que el judici en si, i que allibera la cinta de la pesadesa que llasta la majoria dels thrillers jurídics. En lloc de centrar-se en el que passa en el judici i mantenir l'espectador en constant estat d'alerta pel que fa al destí de l'acusat, el realitzador dirigeix ​​la seva mirada a les conseqüències directes del judici tant per a la Lise com per a la seva família (el seu pare és interpretat per Roschdy Zem, i la seva mare, per Chiara Mastroianni). En definitiva, i més enllà del veredicte final, aquesta unitat familiar mai serà la mateixa: les veritats de cada membre han quedat exposades, les màscares han caigut de manera inevitable.

Aquest profund estudi de les necessitats de tots desvela les sorprenents diferències que separen la Lise no només dels seus pares, sinó també del jove fiscal, i que l'apropen, sorprenentment, al seu "vell xaruc" d'advocat, el més relaxat pel que fa als temes de moral que sorgeixen durant el judici. Realment coneixem els nostres fills? O més aviat, som prou valents com per conèixer-los? I si l'únic crim de la Lise fos ser una adolescent del segle XXI?