Un grandiós recital de Kiti Mánver

Per a un director debutant no pot haver-hi benedicció més gran que tenir a les seves ordres una gran dama de la interpretació en estat de gràcia. És el cas del sevillà Bernabé Rico, que en la seva òpera prima s'ha trobat amb una Kiti Mánver excepcional i incommensurable, que es marca un grandiós recital interpretatiu i fa seva la pel·lícula des del moment en què entra en acció fins a l'últim fotograma. Estrany, molt estrany, seria que pràcticament tots els premis d'interpretació femenina corresponents a 2020, Goya inclòs, no anessin a parar a les mans de l'actriu d’Antequera.

Sent com és indiscutible que el film serà recordat pel recital de la seva protagonista, no és menys cert que té altres virtuts que el fan una de les propostes nacionals més simpàtiques i agraïdes dels últims mesos. Per exemple, les encertades decisions, tant pel guió (signat a mitges amb Juan Carlos Rubio, autor de l'obra original) com per la posada en escena del mateix Rico a l'hora d'adaptar un text teatral al qual ha donat vida pròpia, dinamitzat i alliberat de les cotilles pròpies i inevitables de l'art de Talia.

O la més que digna rèplica de Juana Acosta a Mánver, amb un personatge molt menys agraït, entranyable i empàtic del qual, però, a través del metratge sap treure una humanitat que al principi semblava inexistent. O, en fi, l'aparició estel·lar i inesperada de José Sacristán, en un petit paperet que el confirma, un cop més, com un dels grans. I no només això, com un dels més generosos, en prestar-se al joc. El seu cara a cara amb Mánver és antològic.

El inconveniente és una comèdia basada fonamentalment en els diàlegs, acerats i mordaços, i en el contrast de caràcters i actituds davant la vida dels dos personatges principals, una dona de tornada de tot, mal educada i fumadora empedreïda que ven a preu de ganga el seu pis amb l'única condició que el comprador la deixi quedar-s’hi fins que es mori (l'inconvenient del títol) i l'executiva sense escrúpols que adquireix l'habitatge com a inversió.

Però la lleugeresa del tractament no impedeix que s'abordin qüestions de cert calat social, com la solitud a què es veu condemnada la gent gran, el conflicte de moltes dones a l'hora de triar entre la maternitat o l'èxit laboral o la pèrdua total de valors com la solidaritat o la decència en el capitalisme més radical, en què l'única cosa que sembla importar són els diners... però, com deixa molt clara la moralitat, que no per òbvia és menys inqüestionable, no hi ha diners al món que pugui pagar una bona amistat.