11-09-2020 - VENÈCIA 2020: Michel Franco signa una audaç, implacable i brutal crítica de la desigualtat i la seva relació amb la violència

Nuevo orden, de Michel Franco, és un drama distòpic punyent sense un indici d'esperança. La cinta està plena d'acció de principi a fi, presenta girs imprevisibles i una escena de casament que fa que les núpcies de Corleone semblin gairebé anodines. L'obra també transmet un missatge social devastador sobre la naturalesa de la violència, que va més enllà dels motius polítics trillats i la racionalitat. En el fons, el missatge de la pel·lícula sosté que la desigualtat social és tan gran en l'actualitat que la violència és inevitable. La història està ambientada a Mèxic, però podria succeir en qualsevol lloc. [...]

El sisè llargmetratge de Franco es basa en els temes de violència i trauma que han estat presents com un núvol fosc sobre tots els seus protagonistes. Aquest és el seu treball més Aquest és el seu treball més ambiciós, amb escenes multitudinàries, complexos carceraris i armes. Fins i tot quan opta per la càmera estàtica, les seves pel·lícules sempre presenten una estètica realista. En aquest cas, en què decideix emprar la càmera en mà, l'obra té directament un aire documental. L'acció sembla desenvolupar-se davant dels nostres ulls, en lloc de ser narrada.

D'aquesta manera, també es converteix en una prova visceral per a l'espectador. Franco sembla fer tot el possible per inquietar-nos. Per moments, el visionat resulta encara més dur que La naranja mecánica, de Stanley Kubrick. Es presenta com l'obra definitiva pel que fa a la manera com els directors del Nou Cinema Mexicà (en pel·lícules com Hijos de los hombres, d'Alfonso Cuarón, o Heli, d'Amat Escalante) han demostrat com la desigualtat social és un preludi de la violència sense sentit.

Al principi, la pel·lícula sembla moure’s en el territori habitual de Franco, intentant desentranyar un cop més com el neoliberalisme ha portat a una enorme bretxa entre rics i pobres. És un món marcat per la desigualtat, que es fa evident en la divisió de classes i races. I un cop més, Franco posa una dona vulnerable però resistent al centre de la pel·lícula.

Quan arribem al casament de la Marianne (una sensacional Naian González Norvind), uns pistolers que porten pintura verda han atacat un hospital. El casament és un esdeveniment glamurós, ple de mexicans blancs amb roba de disseny bevent xampany. Sembla que no els preocupa res al món. És un dia perfecte.

Quan un dels seus antics empleats, en Ronaldo (Eligio Meléndez), arriba a la casa aquell dia, la situació es torna incòmoda. L'home està desesperat. La seva esposa, que també treballava per a la família, necessita una operació per salvar-li la vida. En Ronaldo apel·la a la mare de la Marianne (Lisa Owen), que és comprensiva però cauta. L'expressió del seu rostre és suficient per suggerir el que està pensant: "Si accepto, ¿qui serà el pròxim?" Finalment, decideix donar-li tan sols una fracció dels 200.000 pesos mexicans (uns 8.000 euros) que necessita. El germà de la Marianne, en Daniel (Diego Boneta), tampoc és gaire comprensiu.

Quan la Marianne s'assabenta del que passa, opta per ajudar-lo. És una decisió que neix de la bondat, mentre corre per la luxosa casa. És clar que els diners no són un problema, i en Ronaldo promet tornar-ho tot. Per això, encara que és el dia del seu casament, la Marianne decideix ajudar. Malauradament, no es pot salvar ningú en aquest nou ordre, i aviat es fa evident que s'està produint una revolució. Els carrers són un caos, ningú sembla saber el que passa i els diners es converteixen en l'únic déu. Tothom està en perill, sense importar el seu color, classe o religió. És una d’aquestes pel·lícules difícils de gaudir, però és excel·lent. No hi ha finals feliços.