“Eren bons els xoriços?" Amb aquesta pregunta responia Victorina Para a Francisco Rabal cada vegada que l'actor trucava a casa per buscar el seu fill, Carlos Benpar (Barcelona, ​​1948). La primera vegada Rabal es va desconcertar, les següents ja no. Sabia de què anava la broma. la seva interlocutora parlava dels xoriços que el bandoler Rabal robava a Amanecer en puerta oscura. Una de les moltes pel·lícules que Victorina i el seu fill van veure junts durant la infància de qui després es va convertir en cineasta. A la seva mort, Rabal li va dedicar una poesia a Victorina, i Benpar la va incloure al film que va dedicar a la seva mare: Al final de la vida. Una pel·lícula que, "llevat de motius excepcionals, serà projectada exclusivament el 26 de febrer de cada any”, segons diu el cartell. [...]

El 26 de febrer de 1964, Benpar va portar la seva mare a veure El proceso, d'Orson Welles, amb la idea que seria una típica pel·lícula de policies i advocats. El motiu de l'elecció era simple: "La meva mare anava molt cansada i sempre s’adormia al cinema menys quan hi havia escenes de judicis. Així que vaig pensar que una pel·lícula amb aquest títol no podia fallar", explica. Cras error. El film és un malson no fàcil de pair basat en el llibre homònim de Kafka. Ni un ni l'altre van entendre res. Però el jove adolescent va quedar fascinat i va prendre la decisió de la seva vida: "Li vaig dir a la meva mare que el que jo realment volia era fer pel·lícules". "Doncs a partir de demà, mà a l'obra", va respondre Victorina. Així que Benpar en un any la va veure 50 vegades. I mare i fill la van veure junts cada 26 de febrer, a manera de celebració, quan l'aparició del vídeo ho va fer possible. Va ser així fins al 1993, any en què Victorina va morir.

Llavors va començar un altre ritu per al dia en qüestió. Passejant, davant d'una agència de viatges, el cineasta va veure una oferta per passar un cap de setmana a Praga amb sortida el 26 de febrer. "Vaig associar la data, El proceso, Orson Welles i Kafka, i me'n vaig anar", recorda. Després van venir altres viatges, sempre el 26 de febrer i sempre relacionats amb escenaris mítics del setè art: Monument Valley de La legión invencible; el castell de Ballymore, paisatge d’Orgullo de raza; Bahía Bodega, on Hitchkock va rodar Los pájaros, i el Griffith Observatory de Los Angeles, escenari de Rebelde sin causa. Tampoc va deixar d'anar a la fortalesa San Marcos, a Florida, per recordar Tambores lejanos. N’hi va haver més i només una renúncia. Li van quedar per veure les illes Guernsey, on ocorre l'acció de Los gavilanes del estrecho, però és que per mar, al febrer, són de difícil accés.

El 2007 es van acabar els viatges i el 2008 va començar una altra cerimònia per al 26 de febrer: la projecció de Al final de la vida, la pel·lícula que Benpar va rodar amb la seva mare quan a aquesta li quedava poc per viure: "No podia retenir-la a ella, però sí la seva imatge"; però que el director no es va atrevir a muntar fins al 2007: "No era capaç de veure els fotogrames". I és que la cinta és un homenatge a aquesta dona que sempre li va donar suport i que va convertir el cinema en la seva passió (de fet, no li agradava especialment, afirma el cineasta) perquè aquesta era la passió del seu fill. Així, la pel·lícula inclou fragments i frases significatives de les pel·lícules que van veure junts durant la infància de Benpar. I una llarga entrevista a Victorina en què comenta anècdotes, com quan va conèixer Tony Franciosa, culpable d'un dels seus disgustos més grans. El que va patir el dia que el director va anar a veure Sangre en primera página i va arribar a casa més tard del que era habitual per a sofriment de la seva mare.