Per als amants del cinema de cocció lenta i sabor auster
Heus aquí una dona aixafada per un fora de camp narratiu. Una cosa que sura en l'aire, un verí, una ombra, que la Hannah intenta omplir (com feia la Jeanne Dielman del film de Chantal Akerman de 1975) amb actes quotidians, com si negar una maledicció fos prou per esborrar-ne els efectes. El director Andrea Pallaoro dosifica amb comptagotes les pistes que ens poden fer entendre el que ha passat amb el marit de la Hannah, el qual veiem ingressar a la presó poques hores després del seu últim sopar domèstic, i el que significa aquesta ignomínia en la vida de la seva dona, que no mou ni una cella tot i que el món sembla donar-li l'esquena obertament, com si fos víctima d'una conjura estrangera, que parla un altre idioma.
Així és la pel·lícula, alienant: cada pla sembla allunyar-nos més d'una realitat concreta, en un estranyament que creix a perpetuïtat, com si els mateixos objectes que poblen l'apartament de la Hannah l’estiguessin jutjant. No cal dir que la Hannah no existiria sense la sobrietat de Charlotte Rampling, sense aquest rictus, entre estupefacte i controlat, que sembla voler treure’s de sobre en cada escena, cada vegada una mica més a prop de mostrar-nos la veritat sobre si mateixa. En una pel·lícula de narrativa tan obliqua, amb tants buits per cobrir, el seu personatge podria resultar un vehicle inert, un cadàver sense enigmes. Per contra, és ella la que aporta tensió a la posada en escena, perquè la seva austeritat expressiva ens fa intuir que cada mirada és significativa, i que quan arribin les llàgrimes, sabrem el que significa la solitud, un gos en vaga de fam, un crit gutural, però sense entranyes.
El millor: Rampling i la tremolor darrere la seva màscara.
El pitjor: Al principi, fa l'efecte que el film es deixarà engolir pels seus enigmes.
|