EL CLUB

Direcció: Pablo Larrain Guió: Guillermo Calderón, Daniel Villalobos, Pablo Larraín País: Xile Durada: 98 min Any: 2015 Gènere: Drama / Religió, abusos sexuals Interpretació: Roberto Farias, Antonia Zegers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Jaime Vadell, Marcelo Alonso, Gonzalo Valenzuela, Diego Muñoz, Catalina Pulido, Francisco Reyes, José Soza Música: Carlos Cabezas Fotografia: Sergio Armstrong Distribuïdora: Caramel Films Estrena a Espanya: 9/10/2015


No recomanada per a menors de 18 anys

Versió original en castellà




SINOPSI

Quatre homes conviuen en una retirada casa d'un poble costaner, sota la mirada d'una cuidadora. Tots quatre homes són capellans i hi són per purgar els seus pecats. La rutina i la tranquil·litat del lloc es trenca quan arriba un turmentat cinquè sacerdot i els hostes reviuen el passat que creien haver deixat enrere.


(Filmaffinity)

CRÍTICA

Perdó i pietat


[...] El club és una provocació que neix de la realitat més propera i insana, una declaració de guerra cap als abusos d’allò tradicional i un revés precís a allò conservador. [...] l'últim film del xilè Pablo Larraín es construeix sobre una base de depravació camuflada amb pell d'ovella, igual que els personatges i el col·lectiu en el qual posa el seu ferotge punt de mira. Perquè el que Larraín fa no és altra cosa que apuntar i disparar, però d'una manera sublim, que travessa les barreres d’allò bastament explícit per col·locar-se en un angoixant relat amb desbordant personalitat i inoblidable discurs.

En una de les escenes més esgarrifoses del film, un jove que resideix al poble, visiblement ebri, comença a cridar coses sense sentit a una casa al costat del mar (ampolla a la mà). Tot d'una, aquestes frases inconnexes que bramava com un nen conformen una escena torbadora: la violació d'un nen (ell mateix) per part d'un capellà. Des de les penombres de l'edifici l'observen, a través de les cortines de les finestres, un grup de sacerdots i una monja que habiten en aquest espai que comparteixen com a penitència pels seus pecats. Una caseta costanera que és un lloc de penediment i reinserció al sacerdoci, i que acumula crims que van des de la pederàstia fins a la violència física. Aquests delictes han quedat impunes sota la manta santa de l'Església Catòlica, totpoderosa al cel i a la terra, i es converteix en el blanc indiscutible del film. És aquesta institució, una de les més influents i posseïdora d'adeptes del món sencer, la que és objecte a El club d'un reflex sòrdid: el seu propi. La crítica social i política de Larraín és agressiva i apunta directament on fa mal. Això és saber ficar el dit a la llaga.

Si un argument com aquest no és suficient, el director xilè aconsegueix a través de les seves decisions formals crear no només una història, sinó també un concepte metafòric. Així, l'aura d’El club es tenyeix d'apagats colors blavosos i grisencs, una penombra que recorre les escenes de forma transversal i que inunda els racons de la localitat. I va més enllà: els personatges protagonistes, els capellanets condemnats a la penitència, es mostren amb un toc difuminat en les seves figures, per moments fins i tot enfosquits a causa d'un pla a contrallum, com si la cinematografia ens intentés expressar com estan de maleïts que van a la recerca d'un Déu redemptor. A més, la utilització reiterada de plans frontals durant les converses entre actors dóna un aire d'interrogatori policial, o el que és el mateix, de presumpta (i en alguns casos, comprovada) culpabilitat. El cinema fet metàfora per ensenyar-nos uns personatges que viuen sumits en les ombres de la immoralitat, del rebuig social, i que romanen impunes i amagats per salvaguardar la reputació dels alts comandaments catòlics. Com si els relats que s'expliquen no fossin prou sòrdids, la forma acompanya el contingut, en una fusió perfecta que encaixa com una peça única. Lluny de semblar redundant, aquests recursos reforcen el missatge de Larraín, que assoleix l'excel·lència de manera rotunda amb aquesta última pel·lícula. L'harmonia en allò que és censurable.

El gran encert d’El club és la seva capacitat per incomodar, no només als que es puguin sentir partícips o companys d'aquests personatges, sinó també a qualsevol persona que arribi a assimilar l'autèntica gravetat del que aquí es ressenya. Mai havia sonat el cant religiós Perdó, oh Déu meu! de manera tan pertorbadora. Sense pèls a la llengua, el director xilè signa la seva apoteosi cinematogràfica, que conté l'estil àcid i feridor, d'esperit combatiu, que mai decep en el cineasta. Amb tot, el més fascinant d'aquest film no és com és de tremendament esgarrifosa (que ho és), sinó com entrarà per les retines dels espectadors. Quina serà la reacció davant allò infrahumà. Si es preguntaran per què? i com rebran que el film contesti amb el més inquietant silenci.


Mireia Mullor - Cine Divergente

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: