Llum i ombra del desig

El director vol explicar la sobtada manifestació de l'espurna del primer amor entre dues mirades situades als extrems oposats

En el decurs d'una festa, la música s'eleva i els convidats van agrupant-se en parelles formant una constel·lació d'intimitats dansaires, però la càmera segueix, de manera cerimoniosa, les passejades d’en Guillaume, l'alt i desmanegat adolescent que s'ha quedat fora d’aquests jocs romàntics, potser perquè el seu desig no troba reflex en el patró normatiu que regeix la celebració. Després d'una experiència traumàtica i dolorosa a l'exterior de la casa, una jove es reincorpora a una altra festa, aliena i distant com una morta vivent. La càmera segueix el seu pas somnàmbul, mentre, a fons de pla, pot observar-se el seu acompanyant masculí incorporant-se, amb despreocupada naturalitat, a una conversa. Ella no escolta les veus d'altres convidades que intenten reclamar la seva atenció, perquè ja està en un altre costat, emprenent el llarg camí a casa. En un campament d'estiu, un grup de monitors interpreta una cançó al voltant d'una foguera, mentre la càmera, amb l'exasperant lentitud de la mirada que avança a la recerca d'un significat, d'una articulació de sentit, es mou entre els grups de nens situats a banda i banda de l'acció. A poc a poc, resulta evident el que el director vol explicar: la sobtada manifestació de l'espurna del primer amor entre dues mirades situades als extrems oposats d'aquest rotund pla seqüència.

Serveixin aquests tres exemples per desvelar les estratègies de l'estil del canadenc Philippe Lesage que, a Génesis, el seu tercer llargmetratge -el segon roman inèdit al nostre país: Copenhaguen A Love Story (2016)-, perllonga i refina els èxits del que va ser el seu impressionant debut Los demonios (2015). Si en aquesta òpera prima Lesange, format en el documental, se submergia en les pors tangibles i intangibles que envolten la infància, a Génesis, el protagonista d'aquesta pel·lícula, el Félix (Édouard Tremblay-Grenier), possible alter ego ficcional de l'autor, reapareix per protagonitzar la senzilla coda que tanca la pel·lícula: un desenllaç aparentment lluminós, però condicionat per tot el que hem vist abans, que són les derives paral·leles de dos germanastres per aquest territori d'iniciació i autodescobriment on el desig dona pas a les experiències de la desconnexió i la humiliació.

Com a Los demonios, la pel·lícula inclou un arriscat canvi de punt de vista i l'elegància de les llargues preses en continuïtat sempre sembla anunciar la imminència d'alguna cosa pertorbadora. Lesange és un autor fonamental, totalment imprescindible.

Jordi Costa – elpais.com