Existències marginals, grisenques, sense aparent interès, que acaben revelant-se com a objecte del més fascinant dels espionatges

La translació de les obres literàries al cinema no sempre es pot fer encaixant peces com en un puzle, simplement traduint idees, relat i prosa a llenguatge cinematogràfic. No poques vegades cal donar la volta a l'engranatge general, podar i fins i tot inventar, per així seguir sent fidel a l'esperit ni que sigui traint la lletra. I no obstant això, en comptades ocasions, la lògica, la senzillesa i la fidelitat atorguen sentit a una adaptació. Com la que ha compost el director i guionista Julian Rappeneau a Rosalie Blum, basada en la prestigiosa trilogia de novel·les gràfiques de Camille Jourdy.

Si Jourdy havia completat tres toms d'un relat sobre la soledat i el desig, sobre la placidesa buscada i el misteri trobat, absolutament personal, ambientat en un avorrit poble (o ciutat petita) qualsevol, cadascun amb un protagonista, i on les accions dels tres personatges s'anaven creuant, Rappeneau ha fet el mateix, dividint la seva pel·lícula en tres segments. Així, la preciosa estructura, tres rols, mateixos moments experimentats, cadascun des d'un punt de vista, sense repetir gaire, utilitzant les el·lipsis cinematogràfiques per evitar la reiteració, encara que sense perdre el pas de cadascuna de les accions, conflueixen en un relat unitari i sentit sobre el desemparament i la trobada amb allò desconegut. Sobretot perquè cada nova visió transcendeix la individual per endinsar-se en la col·lectiva, en les dels altres dos, no només completant-les sinó també multiplicant-les, amb matisos i aspectes nous no observats en el seu tractament particular.

Amb una elegant posada en escena de Rappeneau, fill de Jean-Paul, el veterà director de Cyrano de Bergerac i El húsar en el tejado, Rosalie Blum conté també una notable banda sonora de l'altre germà, Vincent Rappeneau, i una bella col·lecció de cançons d'acompanyament. I gens gratuïtes, on tot encaixa, fins i tot les lletres, amb Get me away from here, I'm dying, de Belle & Sebastian, i Hey, It 's Ok, de Lilly Wood and The Prick, com a mostres senyeres. El tedi de poble, la beneïda soledat de cadascú, de vegades escollida, d’altres imposada, i l'obstinació dels del voltant per impulsar allò col·lectiu, encara que sigui per fer el ridícul, s'uneixen en una pel·lícula que, a poc a poc, es va endinsant en l'observació de l'altre, del desconegut, com a pura passió, fins i tot com a refugi.

Rosalie Blum, d'aparença petita i fons exquisit, excèntrica amb els peus a terra, descobreix així tres existències marginals, grisenques, sense aparent interès, però que acaben revelant-se com a objecte del més fascinant dels espionatges i contraespionatges.