"No treballeu gratis, si us plau... a la merda". La sentència de Nieves Pérez Lusquiños, una de les antigues treballadores de Pontesa que coprotagonitza l'última pel·lícula de Margarita Ledo, sona com el crit d'un canó. La seva veu contundent i les seves maneres maldestres -ara embolicant-se una cigarreta pausadament, ara aixecant un mur al costat de casa seva- són els d'una geganta bondadosa envers les seves, a les quals no dubta a acollir sota el mantell d'una (simbòlica) abraçada protectora. Nieves és el nus gordià que amarra amb perícia marinera la cineasta gallega, el punt de fusió en el qual col·lideixen un daltabaix empresarial que va acabar amb centenars de dones al carrer i un judici interminable, els arxius que donen compte d'aquestes batalles que només es guanyen després de molt perdre i la fabulació més depurada, la que sap posar el vestit dels diumenges al testimoni corrent. Una senyora pel·lícula.
Hi ha un pla a Nació que constitueix una revelació profunda del que un intueix que el seu principal artífex vol buscar. Es tracta d'un fos encadenat que superposa les imatges preses el 1928 per José Gil de la sortida dels treballadors (principalment treballadores) de la fàbrica 'L'artística' de Vigo i un pla gairebé idèntic, pres pràcticament un segle després, a la fàbrica de Sargadelos a O Castro. El so del present posa soroll als passos del passat i les imatges es dilueixen l’una en l'altra formant un compost indivisible. No es tracta d'un gest aïllat, ja que aquestes reverberacions també es troben en la dramatització de l'experiència de les extreballadores i en l'amplificació que aquesta troba en les veus i en els cossos d'actrius com Eva Veiga o Mónica Camaño les quals reprodueixen aquelles vivències i les sumen a les seves pròpies i a les de tantes altres dones que, inequívocament, trobaran el seu reflex en aquesta pel·lícula mirall.
Nació es converteix així en un manifest polític que es mira en el cinema de Joaquim Jordà -impossible no pensar en Numax presenta (1980) quan assistim a aquestes converses sobre el no-futur fabril- o de Chantal Akerman -aquest pla llarg allunyant-se del far, aquesta necessitat de deslligar-se d’allò domèstic per llançar un missatge combatiu des d'aquell pretèrit no tan remot fins als nostres dies: "no treballeu gratis, si us plau... a la merda".
|