Per a veïns de l’humor de renda mitjana
En les millors comèdies britàniques de la inoblidable i mítica productora Ealing, tota una comunitat, un grup d’heterogènies persones, formaven una compacta pinya a favor d'aconseguir els seus propòsits, fossin solidaris, de supervivència, murris o polítics (aquesta sempre actual Pasaporte para Pimlico que haurien de veure els nostres governants). Quan aquesta comunitat de veïns francesos, veritable catàleg tòpic i típic de caràcters (francesos, òbviament) es confabula perquè aquest matrimoni portuguès que s'ha encarregat gairebé tota la vida de la porteria, i per tant de l'edifici, no es retiri i torni al seu país, llavors... llavors La jaula dorada és tan divertida i tan britànica com, per exemple, Los apuros de un pequeño tren. Entre el bon rotllo intercultural (i una també evident lectura social: amos i servents, senyors i criats etc.) i la bonhomia descriptiva de personatges es mou el film de Rubén Alves. És com si, en la seva afabilitat (i bon entramat còmic lleuger), s'ajuntessin a l'entresòl per una reunió de propietaris el folklorisme emigrant de Las chicas de la sexta planta, la (innòcua) maldat veïnal de La semilla del diabló i el coqueteig (light) amb l'esperpent de La comunidad d'Álex de la Iglesia.
El millor: la galeria de personatges francesos.
El pitjor: els altres personatges portuguesos no principals.
|