CRÍTICA

Un ‘thriller’ amb esperit de comèdia sobre personatges amorals i despietats

Amb una trajectòria artística de més de dues dècades, Rosamund Pike sembla haver assolit en els darrers anys un estatus d'estrella que es va demorar més del compte. Després de les múltiples distincions aconseguides pel seu treball a Perdida, de David Fincher, aquesta actriu anglesa de 42 anys és la protagonista absoluta de I care a lot, mixtura de thriller i comèdia negra que li va valer una nova nominació als premis Globus d'Or .

Pike és Marla Grayson, una advocada especialitzada en la custòdia d'ancians que -per qüestions fisicopsíquiques i la falta d'ajuda d'algun familiar- estan incapacitats per gestionar les seves fortunes. Ja en la primera escena veiem que ella fa servir un complex entramat de psicòlegs, metges, responsables de geriàtrics i una subornada relació amb els jutges per obtenir la guarda de nombrosos i molt benestants jubilats, als quals -a partir de disposicions legals- interna en coquetes residències per després disposar dels seus béns, vendre'ls a tota velocitat i quedar-se amb bona part dels ingressos. Cínica i brillant, la Marla és una psicòpata manipuladora que sembla tenir-ho tot sota control en un lucratiu negoci per al qual compta amb el suport de la seva sòcia i amant Fran (la mexicana Eiza González) fins que topa amb Jennifer Peterson (Dianne Wiest), una dona gran amb molts diners, però també amb diversos secrets lligats amb la màfia. Allà apareixerà el seu fill Roman (Peter Dinklage), un gàngster multimilionari, i tot quedarà servit per a un enfrontament sense regles ni límits.

El guionista i director britànic J Blakeson (The Disappearance of Alice Creed, La quinta ola) maneja el relat amb solidesa, bon ritme, tensió i un esperit tragicòmic que per moments remet al cinema dels germans Coen. El principal desafiament (i en cert sentit també un dels seus problemes) és que resulta difícil empatitzar amb una protagonista que és capaç de qualsevol cosa amb la condició d'enganyar, estafar i buidar com una depredadora dotzenes d'ancians. L'aposta es complica encara més perquè els que es converteixen en els seus enemics són encara més despietats i amorals que ella.
No apta per a esperits sensibles, I care a lot és una pel·lícula mordaç i incòmoda en la seva proposta (l'exaltació políticament incorrecta d'uns éssers que s'aprofiten de les misèries i fissures del capitalisme salvatge), però alhora bastant aconseguida (per moments , fins i tot irresistible) en el seu resultat final.

Diego Batlle – lanacion.com