Dona musulmana empoderada

Què vol dir ser dona musulmana avui dia en un país com França? És una pregunta complexa que no es pot contestar amb una simple frase ni tan sols amb una simple pel·lícula, però Fatima, de Philippe Faucon, intenta respondre oferint més interrogants que certeses, a través d'una narració calmada que intenta sortir de la diverses cruïlles que proposa posant per davant la tendresa i honestedat de la seva protagonista. El guió de Faucon, ajudat per Yasmina Nini-Faucon, Mustapha Kharmoudi i Aziza Boudjellal, i basat en l'obra de l'escriptora Fatima Elayoubi, és un text complex i alhora senzill, els vímets dramàtics del qual es recolzen en aquests petits conflictes i erosions quotidianes -que de vegades es resolen com a derrotes i d’altres com a triomfs- que viu una dona musulmana a Lió, mare coratge per a dues filles molt diferents, dos models de franceses de segona generació, en un país també abstret en les seves pròpies contradiccions identitàries.

La de Fatima és una història de veritable empoderament femení, de dones que lluiten contra les diferents fauces opressores d'un sistema que margina la dona estrangera, cadascuna a la seva manera (des de la resignació fins a la recerca de sentir-se integrada o l'enfrontament rebel); i que troba en les escenes íntimes i vulnerables de la seva protagonista els moments més emocionants (per veritables) de la pel·lícula. El treball de Soria Zéroual (Fatima) potser és una mica irregular però la seva dedicació i entrega traspassa la pantalla. Succeeix de la mateixa manera amb el resultat últim del film de Faucon, també una mica tocat per un muntatge narratiu estrany, que deixa algun episodi del relat penjant com un vers solt, però que fet i fet convenç en la seva aposta per donar veu en la ficció a les dificultats d'unes dones en tensió pel jou de la tradició però també pel de la (aparent) llibertat que se'ls ofereix a Europa.

A favor: La seva proposta senzilla, de drama quotidià, aconsegueix que Fatima sigui una pel·lícula poderosa.

En contra: Hi ha subtrames que no es resolen i mereixien més dedicació.

Paula Arantzazu Ruiz – sensacine.com