La crida del poble

L’Alexandra acaba de completar amb bon expedient acadèmic els seus estudis a l'escola de veterinària de Maisons-Alfort, prop de París, i això li possibilita fer realitat les seves aspiracions de dedicar-se a la recerca en epidemiologia. Però s'assabenta que en Michel, el seu oncle matern també veterinari, està molt malalt, potser a punt de morir, així que es trasllada en cotxe al poble d'ell, situat al Morvan, a la regió de Borgonya, on passava al seu costat els estius durant la seva infància. En arribar-hi descobreix que ell gaudeix de bona salut, però que l'ha enganyada perquè està a punt de jubilar-se, així que pretén que la noia el substitueixi a la clínica per a animals que ha regentat fins llavors al costat d’en Nico, el seu soci. Encara que a la nouvinguda no li fa gràcia la idea, a contracor accedeix a quedar-shi a l'estiu, i així practicar per primera vegada el seu ofici, mentre en Nico busca una altra persona.

Òpera prima de la guionista i realitzadora francesa Julie Manoukian, que fins ara havia dedicat la seva carrera sobretot a escriure capítols de sèries. Segueix l'estela de títols com Un doctor en la campiña o la canadenca La gran seducción, de 2003, que mostraven la necessitat de metges provocada per la desertificació de les zones rurals, però en aquest cas parla sobre la manca de veterinaris, un problema urgent , ja que sense ells es redueix a poc a poc també el nombre de grangers. Aprofita per treure a la llum els problemes amb què s'enfronten aquests professionals, com la precarietat de l'equipament, la dificultat d'organització, els problemes econòmics.

Més enllà d'això, el film aconsegueix alguna escena amb certa gràcia, però peca de falta d'ambicions, amb un desenvolupament més o menys predictible, i personatges tòpics. Es perdona tot pel seu to extremadament amable. Clovis Cornillac (Largo domingo de noviazgo) s’ajusta bé al paper com a Nico, que tracta de conciliar les seves obligacions amb la vida familiar, mentre que Noémie Schmidt (Manual de un tacaño) fa un gran esforç malgrat que el seu personatge resulta massa exagerat en el seu menyspreu als vilatans i poques ganes d’adaptar-se. Es mereix un excel·lent la petita Juliane Lepoureau, nena admiradora de l'Alexandra, obstinada a convertir-se en la seva becària a qualsevol preu.

Resulta curiós que el discurs inicial de la protagonista presagiï en certa manera l'arribada del coronavirus, malgrat que el film es va rodar un any abans de la pandèmia.

Juan Luis Sánchez – decine21.com