La soledat de l’aspirant a heroi
Poc ens ha arribat de la cinematografia finlandesa més enllà dels germans Kaurismäki. Ara hem d'afegir-hi el puixant Juho Kuosmanen qui, amb aquest film, es va alçar amb el premi Un Certain Regard en l'últim Festival de Canes. El día más feliz en la vida de Olli Mäki es basa en una història real: la dels preparatius d'un boxejador finès, també conegut com "el forner de Kokkola", davant la final del campionat del món dels pesos ploma, el 1962, enfront del nord-americà Davey Moore. No s'assembla en absolut, però, ni a un biopic convencional ni a la típica pel·lícula esportiva de superació. Kuosmanen va rodar en blanc i negre i en 16 mm. Tant l'exquisida ambientació com un to quasi documental centrat en la quotidianitat dels no-moments ens retrotreuen més aviat al neorealisme europeu i al Free Cinema, creant la il·lusió que podríem estar davant d'un film rodat en el mateix moment que recrea.
Un excel·lent Jarrko Lahti, present en pràcticament tots els plans de la pel·lícula, encarna el protagonista: un noi vulnerable i en plena crisi existencial, més pendent de l'amor que sent per la seva xicota, Raija, que de totes les obligacions que li imposen des de fora per convertir-se en el gran heroi esportiu nacional. L’urgeixen a perdre pes per poder competir en la seva categoria alhora que intenten separar-lo de la seva parella, el fiquen en campanyes publicitàries absurdes i l'obliguen a anar a sopars de gala amb patrocinadors. Aquesta és una altra de les grans virtuts de la pel·lícula: com plasma la irrupció de la cultura capitalista de l'espectacle des del punt de vista d'un senzill noi de poble que no encaixa en aquest món.
El millor: la seqüència en què la parella protagonista es creua amb els dos personatges reals als quals encarnen. És meravellosa.
El pitjor: l'ascetisme narratiu pot distanciar de la pel·lícula qui estigui menys acostumat a veure aquest tipus de cinema.
David Saavedra – sensacine.com
|