La recerca del tresor

L’Ali, que té la mare reclosa en un centre psiquiàtric, és un noi de dotze anys que sobreviu amb robatoris d'estar per casa i amb la seva feina en un taller de cotxes. Serà temptat per un mafiós local perquè es matriculi en un col·legi amb l'única intenció de cavar un túnel al soterrani i accedir així a un lloc on hi ha un tresor amagat. L’Ali acudirà a l'escola amb els seus tres amics i posarà mà a l'obra.

Estimable drama iranià amb sabor agredolç, escrit i dirigit pel prestigiós cineasta Majid Majidi, responsable anys enrere de meravelles com Niños del paraíso o El color del paraíso. No arriba a aquest nivell aquesta nova pel·lícula del sensible director persa, però manté algunes constants del seu cinema, com aquesta maduresa en acostar-se al món de la infància, desproveïda de tota sensibleria però plena de tendresa i de solidaritat. Descriu aquí la situació dramàtica de tants nois i noies que, en absència dels seus pares, sobreviuen als carrers amb feines paupèrrimes o petits delictes, a la recerca d'una felicitat que és un tresor per a molts inassolible.

Amb una planificació i una narrativa clàssiques, Hijos del Sol destaca per la seva atenció als personatges, desenvolupats amb humanitat per Majidi. Especialment seguim amb angoixa les problemàtiques del protagonista, l’Ali, amb els seus tripijocs al col·legi; però també ens fem càrrec de les penes dels seus petits companys –en Reza, que somia ser futbolista, i en Mamad, amb un pare drogoaddicte-; o de la difícil vida dels emigrants afganesos a l'Iran, com l'intel·ligent Abolfazl i la seva dolça germana Zhara, per qui l’Ali sent debilitat, etc. No estan exempts d'aquests drames els adults, amb la impotència dels professors davant la falta de mitjans econòmics o la seva frustració davant les injustícies, com li passa al senyor Rafie, implicat de debò en els patiments dels petits.

Però en general hi ha més desesperança en aquesta pel·lícula que en altres del director. Encara que Majidi rebutja el fatalisme, la seva pel·lícula no dona per a gaires alegries, de manera que es pot veure també com a denúncia del patiment infantil al seu país. La soledat i un futur molt incert és l'única cosa que sembla esperar a aquests xavals sense llar i sense amor, i per això la sensació final és més trista, menys reconfortant. El jove actor Roohollah Zamani fa un magnífic treball.