Un soldat de l’existència
Dagur Kári salta des d'Islàndia fins als nostres cinemes per commoure'ns amb el seu cinquè llargmetratge
Com un Roy Andersson sense surrealisme, com un Aki Kaurismaki romàntic i esperançador, Dagur Kári salta des de la gèlida Islàndia fins als nostres cinemes per commoure'ns amb el seu cinquè llargmetratge i un gran personatge: un adult gras, suat i verge, amb cert complex d'Èdip, tímid i professional, artesà de les joguines de la II Guerra Mundial, soldat de la vida, massacrat pels coronels de la nostra societat, però disposat a rebel·lar-se com el més romàntic dels éssers de la terra. Fusi es va anomenar la pel·lícula a Islàndia; Virgin Mountain (muntanya verge), en la seva estrena internacional; Corazón gigante, aquí a Espanya. El cor com una muntanya, el gegant de la virginitat.
El primeríssim pla d'un ull, inesperat i insòlit (el pla), brillant de tristesa (l'ull), marca una pel·lícula sorpresa, de posada en escena impecable, que sempre posa el seu objectiu en el lloc just, ja siguin mirades o gestos, subjectes o objectes, ments pensants o cors enderrocats. I, com a companyia ideal del posicionament de la càmera, uns exquisits tractaments de la llum i musical, tant la banda sonora com les cançons d'acompanyament, subtils, sense molestar ni subratllar. Corazón gigante , si de cas, només fa olor de ja vist pel seu massa visitat últim pla, repetit en desenes de pel·lícules de l'última dècada, quan cal culminar una odissea terrenal amb un gest darrer que resumeixi, que indiqui, cap a on es dirigeix el futur del personatge.
No obstant això, malgrat aquest insistent últim pla del cinema d'autor contemporani, Kari, director i guionista, fuig de la temptació totalitzadora, del desenllaç condescendent. I, com a la vida, ens ve a dir que el traçat perfecte de la felicitat és impossible, que hi ha penes a oblidar, que hi ha motxilles massa pesades que és millor abandonar, per innecessàries i, sobretot, per impossibles.
|