Si durant els 90 la cara de Meg Ryan va arribar a ser equivalent metonímic de la comèdia romàntica de Hollywood, avui dia Virginie Efira és el millor estendard del gènere en declinació française des de les marquesines. Ella sempre manté una inalterable perxa de candor i finor, mentre els seus partenaires rotatoris llueixen diverses excentricitats; en els últims anys, l'actriu belga ha hagut de bregar amb un malastruc crònic (La oportunidad de mi vida, 2011), un jovenet (20 años no importan, 2013) i un Jean Dujardin minvat (Un hombre de altura, 2016). A la campestre i assolellada Pastel de pera con lavanda, el seu company de ball sentimental és Benjamin Lavernhe, ficat en un esforçat registre teatral amb principis d'Asperger i molts cullerots de bondat.

El director i guionista Éric Besnard té prou ofici per jugar amb l'alternança entre els seus dos protagonistes, donant espai a cada un dins d'aquest motor de guió tan qüestionable que és la manic pixie dream girl. Aquí mai està clar qui posa més cap per avall la vida de qui: si l'innocent llibreter amb dificultats d'interacció social, obsessionat amb els números i la climatologia, o la vídua pastissera i cultivadora de fruita astorada pels deutes i la rebel·lia de la seva prole adolescent. Al final, l'ambigüitat queda en taules, una mica com tot en una pel·lícula suau per a la visió agradable i trencadissa com una fulleta. Aquí hi ha Èfira per posar-hi a sobre la mel.

Daniel de Partearroyo – 20minutos.es