El metge de marbre

Hi va haver un temps en què el cinema polonès era un dels més prestigiosos, més programats en cineclubs i fins i tot més exhibits, amb èxit, als cinemes. Tot això va passar, es va perdre, com es va perdre també el cinema que es produïa a Polònia. Era com si aquella generació de joves rebels que van intentar obrir una mica els règims comunistes imposats des de Moscou no hagués trobat un relleu. Sí, l'autor d'Ida podria pertànyer a aquesta nova fornada, però quan qui segueix al peu del canó és el veteraníssim Andrezj Wajda (amb intermitent interès, i de vegades fregant la senectut creativa) ja ens posa sobre avís que no hi ha un moviment veritablement fort de canvi.

Dioses no pertany a cap d'aquests possibles moviments o nous cinemes, noves onades: és un títol comercial (tot el cinema té vocació de ser-ho, és clar, però ja ens entenem, oi?), una pel·lícula de fàcil consum que de fet s'ha convertit en una de les més taquilleres al seu país. Què és Dioses? Doncs primer de tot és un biopic, i un biopic amb tots els tics, tòpics i ítems d'aquesta classe de pel·lícules: es qüestiona bastant poc el personatge principal, se’l despulla d'arestes i fa del seu individualisme (cosa que podria ser interpretada com el cop de gràcia al comunisme d'abans) una virtut. Biografia del metge que, després d'anys en què els trasplantaments de cor havien quedat oblidats al costat del retall de premsa del pioner sud-africà i futur playboy Christian Barnard, va perfeccionar aquesta tècnica quirúrgica, va posar límit al rebuig, Dioses no surt mai d'aquesta pulcritud formulària de les odes als genis, compresos o incompresos. En aquest sentit s'acosta més al cinema nord-americà que al pròpiament polonès o europeu: totes les vicissituds, errors, problemes, enfrontaments... que el protagonista té fins que aconsegueix que el seu pacient sobrevisqui a la intervenció no desmereixerien en un producte en ús de Hollywood sobre inventors, científics i (d'aquí el títol) déus humans. Els moments en què es discuteix sobre el paper de la medicina, els metges i els investigadors mèdics, i on surt a col·lació això ja tan antic de si s'està jugant a ser déu, aporten el toc reflexiu i discursiu. Més interessant, a més de la utilització del suspens dins d'aquesta investigació i experimentació mèdica (una cosa tampoc inventada aquí), és el retrat de fons de la Polònia dels anys 80. Significatiu que en un film que no juga a ser polític se'ns expliqui més de la política i la societat que en, per exemple, el biopic sobre Lech Walesa que va estrenar Wajda.

A favor: explicar el règim polític-social polonès des d'un hospital.

En contra: cau en l'hagiografia.