Amor i desamor per a un sopar de Sant Valentí atípic

El rumb de la teva vida pot canviar en una nit amb un sopar a la Brasserie Romantic. La pel·lícula, dirigida per Joël Vanhoebrouck, explica diferents històries d'amor i desamor, que succeeixen al mateix temps i al mateix lloc. La nit de Sant Valentí és una excusa per celebrar amb la teva parella, o recordar el teu ex, o trencar amb ella, o conèixer el possible amor de la teva vida. La Pascaline (Sara de Roo) tampoc se salva d'enfrontar-se a una situació d'amor, desamor però que és, sobretot, compromesa. Ningú s’escapa de l'embruix del cor.

La Pascaline regenta un bar amb classe i de prestigi en el qual ha treballat pràcticament des que té ús de raó. El seu germà, l’Angelo (Axel Daeseleire), és el xef, pare divorciat i exalcohòlic. Tots dos treballen mà a mà per tirar endavant el restaurant i, en una data tan marcada, cal treballar més intensament. Un dels primers clients que arriba soparà sol. És l'antiga parella de la Pascaline, en Frank (Koen de Bouw), a qui no veu des de fa 20 anys. Aquesta situació la trasbalsa i desencadenarà en una cadència de discussions, enfrontaments i suma de retrets, no només a les cuines sinó també entre els comensals.

En aquesta comèdia coral ningú pot escapar-se dels seus sentiments. Tots els personatges tenen alguna cosa per explicar i per callar. Vanhoebrouck ha ajuntat en un mateix espai tantes emocions que entendria que aquest restaurant acabés explotant. Els actors estan bé, correctes. Les estrelles són Rosego i Daeseleire, que porten el pes i mantenen el film amb vida. La resta són històries que ja hem pogut veure, llegir o viure en les nostres pròpies carns; una mica insubstancials i titllades però això sí, amb algun toc d'originalitat.

A Brasserie Romantic el guió és fresc, les interpretacions interessants i la música destacable. T’entreté i manté cert suspens fins al final. El director combina un humor, de vegades agre, amb el drama per recordar a l'espectador que no està veient una història d'amor sinó de desengany.

El ritme és lent i el fet que tot succeeixi en dos únics espais no avorriria si es compensés amb uns diàlegs millorats i un muntatge amb més empenta. Tot és bastant pla excepte per algun moment de clímax final. S’hi troben a faltar moments de bogeria, de crisi i histèria, sí, Relatos salvajes m'ha malacostumat. Així i tot, la pel·lícula té certs personatges carismàtics i aconsegueix obrir-te la gana (i la set). Ideal per veure en parella, si et sents despitat/ada, si ets solter/a si l’acabes de deixar. És indistint, a Brasserie Romantic hi ha espai per a tothom.

El millor: els dos protagonistes i la banda sonora

El pitjor: falta força en els diàlegs i una mica més d'enginy en el muntatge