Secrets i mentides

11.11.2014 - Es presenta a Sevilla, la pel·lícula britànica de Hong Khaou, un drama intimista que parla de xoc de cultures, incomunicació i dol sense carregar mai les tintes

Només quatre actors han servit al cineasta Hong Khaou, nascut a Cambodja el 1975 però format cinematogràficament a Anglaterra, per construir la bastida d'emocions que sostenen el seu primer film: Lilting, exhibit en la secció Las nuevas olas de l'11è Festival de Cinema Europeu de Sevilla, després de passar per l'últim Sundance.

Gairebé completament rodat en interiors, on la decoració -delicada, harmoniosa i gens estrident- diu molt dels personatges, l'acció va de la llar per a gent gran on viu una mare xinesa i l'apartament on el seu fill compartia llit amb un noi anglès. Així mateix, la càmera circular vincula, sense separar-los clarament -com succeeix en el nostre cervell- el passat amb el present, alternant harmoniosament els sentiments d'afecte, enyorança, estranyesa i dolor per l'absència.

En la línia sensible i subtil d'una altra pel·lícula que recentment abordava el conflicte causat per la mort d'un ésser estimat com és Loreak (Flors), però afegint-hi el problema intercultural, Lilting posa sobre la pantalla com de difícil pot arribar a ser la comunicació entre dues persones desconegudes quan els secrets llargament guardats han aixecat un mur infranquejable entre elles: són la Junn (Pei-pei Cheng), una dona que només parla xinès i acaba de perdre el seu fill Kai (Andrew Leung) en un fatídic accident, i en Richard (Ben Whishaw), l'amant secret d'aquell. Quan l'anglès contracta una traductora per poder-se comunicar amb la seva "sogra", l'acostament no resultarà tan fàcil com semblava a priori, sobretot quan la dada de l'orientació sexual de la víctima segueix oculta per a la seva mare.

Amb aquest argument -del mateix Hong Khaou- s'hauria pogut caure en el clixé sensibler del qual abusen tants telefilms de sobretaula, però el cineasta fuig com de la pesta dels excessos lacrimògens i prefereix que la subtilesa envaeixi el seu discurs, pausat i sensible, delicat i tenyit d'una malenconia emfatitzada per una fotografia de colors tènues, hivernals i apagats per cortesia de la polonesa Urszula Pontikos (Weekend).

Igual que va fer Ang Lee en la seva carta de presentació internacional a Canes, allà al 1993, amb El banquete de boda, Hong Khaou enfronta un progenitor asiàtic davant l'evidència difícil d'ocultar de la vida privada a Occident del seu fill gai; però mentre el director de Tigre y dragón (on vam conèixer Pei-pei Cheng) emprava els recursos de la comèdia simpàtica i amable, el realitzador de curtmetratges com Waiting for Movement, Summer i Spring, ha optat per tractar el mateix assumpte per fer servir el drama de personatges, com si es tractés d'un avantatjat alumne hipster i gai de Mike Leigh.