Ferides de l’ànima

Una jove malalta d'apendicitis coincideix a l'hospital amb una dona madura, mare de família nombrosa, que pateix una malaltia terminal. El que comença sent una relació ocasional acaba per convertir-se en una amistat que li canviarà la vida.

Com el seu nom indica, insòlita pel·lícula mexicana que, després de passejar-se -guanyant- per nombrosos festivals, s'estrena a Espanya amb força retard (com sol correspondre a aquest tipus de produccions).

Som davant d'una cinta tan modesta en el seu pressupost com ambiciosa en el seu missatge. Rodada amb evidents mancances materials, escasses localitzacions i pocs actors, la història arriba a l'espectador perquè aborda qüestions universals amb un realisme sa  i sentit comú i, sobretot, amb una envejable «oïda» per captar els fragments de grandesa que hi ha en les situacions més desesperades.

Commou, i molt, aquest retrat d'una dona que s'endevina fràgil afectivament i ha anat enllaçant relacions desgraciades. Al final ha format una família absolutament disfuncional i caòtica que, tot i així, està unida per l'afecte, per les sòlides conviccions religioses de la mare -malgrat la seva erràtica vida- i per una esperançadora visió de l'ésser humà i la seva capacitat de redempció.

A Los insólitos peces gato no som davant d'un melodrama de crispetes de tot s’hi val sinó davant d'una profunda reflexió sobre el sentit de la vida, la importància de la família i fins i tot el valor que pot tenir el dolor i la malaltia per curar l'ànima. La sorprenent naturalitat va de la mà de la sorpresa -el de la coprotagonista que assisteix hipnotitzada a un espectacle, el de l'afecte, desconegut per a ella- amb sentit de l'humor i una mica d'humor negre.

Una pel·lícula insòlita que, un cop traspassat aquest llindar que porta alguns espectadors a fugir del cinema de baix pressupost, dona molt més del que aparentment ofereix.