Scola rendeix homenatge al cineasta i a l’amic

En Qué extraño llamarse Federico, docudrama dirigit per Ettore Scola en 2013, Federico Fellini es pregunta, Si la vida és una festa, per què no viure-la com a tal? En gran mesura, la pel·lícula d’Scola sembla gravitar al voltant d'aquesta qüestió per dur a terme un acostament sincer, amigable i sentit al voltant de la figura de Fellini. Un homenatge, en realitat, que s'obre en diverses direccions formant una pel·lícula compacta el sentit final de la qual s'edifica al voltant d'un cineasta i amic (Scola) que parla sobre un altre cineasta i amic (Fellini) sense ànim exhaustiu, a força de retalls memorístics i combinant materials i estils.

Com parteix del cinema final de Fellini,  Qué extraño llamarse Federico es mou entre la ficció i el documental trencant els límits que els separen mitjançant un exercici estructurat entre una part en blanc i negre que reprodueix la joventut de Fellini i d’Scola, quan coincideixen com caricaturistes en un diari, alternant amb imatges d'arxiu i de pel·lícules de Fellini, i amb una tercera en què un narrador es dirigeix ​​a l'espectador directament com a mestre de cerimònies o narrador-conductor de la pel·lícula. Així, Scola fragmenta la seva mirada, perquè no pretén realitzar una biografia detallada de Fellini, sinó a força de retalls memorístics anar construint, d'una banda, un exercici de memòria sobre la seva relació amb ell i, d'altra banda, desgranar algunes de les característiques personals-artístiques del mestre italià. No ha intentat dur a terme un treball exhaustiu (Tullio Kezich ho va intentar i va aconseguir una biografia excel·lent però que  a la vegada no arribava a donar una visió completa d'un home tan complex). Scola s'ha acontentat amb, a partir de records i imatges, ressaltar algunes de les característiques essencials de Fellini.

D'altra banda, Scola, mitjançant la seva elecció formal així com en el fons que aquesta alberga, ens recorda, re-formulant, la capacitat fabuladora de Fellini per partir de la realitat, del que és tangible, d'allò que l'envolta, per a reconstruir-la sense que perdi la seva forma, la seva essència. La realitat es transfigura i perd els seus contorns, i no obstant això segueix resultant reconeixible, propera. La mirada llibertina i malenconiosa de l'últim Fellini apareix en Qué extraño llamarse Federico de manera clara, com la seva visió de la decadència de la societat. Però mai des de l'amargor. Perquè, tornant a la frase inicial, Si la vida és una festa, per què no viure-la com a tal?

Un caràcter festiu que recorre de principi a fi un docudrama amb imatges molt poderoses, irregular i interessant de manera intermitent, però que en el seu conjunt s'alça com un excel·lent homenatge a un cineasta únic i inoblidable. Una pel·lícula que a més guarda per al final un tancament magnífic. Fellini fuig de la seva pròpia mort, corrent per Cinecittá, abandonant el famós Estudi 5, en el que el cineasta va reviure una infinitat de ciutats i mons. En la seva fugida sona la cèlebre La passerella d'addio, un dels temes que el gran Nino Rota va compondre per a Fellini, Ocho y medio. Acompanyem a Fellini per Cinecittá mentre veiem attrezzo de les seves pel·lícules fins que arriba a un vell carrusel al que es puja. Dóna voltes i més voltes mentre se succeeixen imatges de totes les pel·lícules de Fellini en un carrusel caòtic i embogit, però també enigmàtic i fantàstic, com el seu cinema.

El millor: el sentit obert del documental, que no intenti ser exhaustiu sinó personal i diferent.
El pitjor: que hi ha seqüències repetitives que trenquen el ritme de la pel·lícula.