Per a fans del distanciament brechtià

És probable que a Bertolt Brecht li hauria semblat magnífic aquest Paraíso, no tant perquè vertebra el seu drama a través de tres confessions a càmera, retallades sobre un fons blanc que podria ser una presó, una roda de reconeixement o un purgatori celestial, sinó perquè deconstrueix els paràmetres estètics i narratius del cinema de l'Holocaust elaborant un sistema crític que posa contra les cordes la condició de víctimes i botxins dels seus protagonistes.

Podríem dir que Konchalovsky no s'aparta gens de la producció de qualité (pristí blanc i negre inclòs), i, en canvi, és just aquesta pàtina de cinema de prestigi la que fa més patents les seves gosadies. Després de tot, el protagonista absolut és un nazi que, tot i idolatrant Hitler, s'enamora de la seva nèmesi, una aristòcrata jueva que, alhora, no pot evitar sentir empatia per ell. El resultat és un melodrama autoreflexiu, distant en les seves estratègies discursives, però dens i apassionant en la seva aproximació a un tema al qual sembla impossible posar-li punt i final.