L'homofòbia invisible

 La pel·lícula no crispa el seu discurs: parla d'alguna cosa en la qual tots ens podem reconèixer

Un dels dos personatges principals d'aquesta pel·lícula, que amaga sota la seva naturalitat i la seva discreció expressiva la seva veritable importància, és un estudiant d'art, en Glen (un debutant Chris New, versió british, gai i una mica jíbara de Ryan Gosling), que grava els testimonis dels seus ocasionals companys de llit per a un projecte artístic. Quan, en una cita posterior, la seva última aventura, en Russell (un Tom Cullen impecable), li pregunta sobre la rellevància artística del seu projecte, en Glen deixa anar una argumentació que funciona perfectament com a agenda oculta de la mateixa Weekend: "Els gais mai parlen en públic (de la seva activitat sexual) llevat que siguin indirectes barates. Crec que és perquè se n'avergonyeixen. (...) Saps quan dorms per primera vegada amb algú que no coneixes? Et converteixes en un llenç en blanc i tens l'oportunitat de projectar sobre aquest llenç qui vols ser. I això és l’interessant perquè tothom ho fa. (...) El que passa és que mentre projectes qui vols ser, es fa un buit entre qui vols ser i qui ets realment, i aquest buit t'ensenya què t'impedeix ser qui vols ser".

Segon treball d'Andrew Haigh, ajudant de muntatge de Ridley Scott que va acabar participant en l'edició de Manolete (2008) i va debutar en la direcció de llargs amb Greek Pete (2009) -pel·lícula sobre les perplexitats sentimentals en la relació entre un xaper i la seva parella estable, Weekend és una pel·lícula excel·lent que, a primera vista, no sembla una obra únicament dirigida al públic gai: parla d'una cosa tan universal com l'amor i dels subterranis corrents emocionals que acaben convertint l’aventura d'una nit en alguna cosa que, qualli o no, acabarà ressonant en el futur. L'homosexualitat i la seva representació no són el tabú a superar, però la pel·lícula acaba revelant, subtilment, el seu caràcter reivindicatiu en assenyalar amb el dit l'assumida homofòbia en els nostres protocols de comportament: per superada que creguem tenir, sobre el paper, la idea de la relació entre persones del mateix sexe, ¿per què segueix sent problemàtic que les parelles homosexuals expressin el seu afecte en públic?, ¿som conscients de les vegades que, al llarg del dia, una parella homosexual sent un comentari intolerant al fons, una mirada reprovatòria, un indici d'incomoditat grupal?

Weekend no crispa el seu discurs: parla d'alguna cosa en la qual tots ens podem reconèixer, proposa dos sòlids retrats de personatges fets de contradiccions i vulnerabilitats i descriu una quotidianitat on l'homofòbia és inèrcia, pell invisible dels comportaments de qui mai es considerarien intolerants.

Jordi Costa – elpais.com