06.09.2020 - VENÈCIA 2020: Susanna Nicchiarelli presenta una versió punk de la filla de Marx, en un manifest socialista que trenca la quarta paret

Hi ha alguna cosa que ens resulta familiar a Miss Marx, de Susanna Nicchiarelli, a punt d'estrenar-se als cinemes italians i que ara es projecta a la secció principal del Festival de Cinema de Venècia. La idea d'afegir una mica de punk a una figura històrica, que sol ser relegada a mirar des d'una vella fotografia, ja s'ha fet abans (per exemple, a María Antonieta, de Sofia Coppola, que tenia música de New Order o Siouxsie and the Banshees. I es va fer millor).

En el seu intent de desxifrar l'enigma que va ser la filla petita del famós filòsof alemany, Eleanor Marx (Romola Garai), morta als 43 anys, Nicchiarelli es recolza en una llista de melodies agradables i estridents. Aquesta combinació, a penes revolucionària (ironia), és el que acaba salvant la pel·lícula (sense oblidar que dona veu a la ira oculta de la seva protagonista, expressada en un ball frenètic). L’Eleanor pot ser una lluitadora fora de casa, però dins perd espurna; i l'al·lusió a una "nena-nina", de l'obra de Henrik Ibsen que ella mateixa va traduir, que passa primer pel seu pare i després per l'home amb qui conviu (Patrick Kennedy com a Edward Aveling), és molt dolorosa. És l'única frase honesta i directa sobre la seva situació (i prové del text d'una altra persona).

La història guarda certa semblança amb la pel·lícula anterior de Nicchiarelli projectada a Venècia, Nico, 1988, ja que totes dues compten amb dones famoses que no només comparteixen cabells llargs, sinó també una dosi de profunda infelicitat. La primera comptava amb l'actuació de Trine Dyrholm i la segona té com a protagonista Romola Garai.

La seva interpretació resulta commovedora, ja sigui narrant la història d'amor "perfecta" dels seus progenitors durant l'enterrament del seu pare -amb la presència ocasional de Philip Gröning, que interpreta el difunt Marx, un home que aconsegueix decebre la seva filla fins i tot després de mort- o resignant-se a poc a poc al seu destí. En realitat, ella és molt millor que les escenes en què apareix, sovint rígides i teatrals, i quan es gira cap a la càmera per explicar més veritats, sembla supèrflua.

Com sembla indicar la pel·lícula de 2017, la directora nascuda a Roma està molt interessada en el moment que vam començar a mirar més al passat que al futur, sospesant decisions del passat i acceptant el fet que, amb tota probabilitat, algunes coses mai canviaran. Miss Marx és un llargmetratge sobre la decepció o sobre aquesta última traïció: no la de l’arruïnat i faldiller Aveling, sinó la de les seves pròpies conviccions, ja que ella roman en una relació que només li genera dolor i deutes. Atrapats en apartaments asfixiants i foscos que ni les flors poden millorar, sembla que tots han renunciat a la vida. Coneixent la família i el destí de l'Eleanor, el motiu està molt clar.