Hi ha una preciosa absència de paraules sobre la qual es construeix The Bra. Sense diàlegs i sense sobreexplicacions, Veit Helmer se serveix únicament de les seves imatges (i d'un tractament del so realista que captura la quotidianitat de l'entorn rural) per explicar aquesta reformulació del conte de La Ventafocs que transita una fina línia entre el fetitxisme i l'alliberament sexual.

La recerca que emprèn el conductor del tren, un home solitari que amb prou feines té relació amb els altres, és recollida per la càmera amb absoluta discreció, renunciant a qualsevol afany voyeurista. El cos de les dones no es retrata amb frivolitat ni exhibicionisme, al contrari: cada trobada mostra una manera diferent de relacionar-se amb la nuesa, alhora que destapa el món interior de cadascuna d'elles.

Enmig d'aquest univers íntim, cobra força la interpretació gestual d'un repartiment que es mou i comunica per l'espai amb naturalitat, i en el qual destaca Miki Manojlovic (el tenaç maquinista) i, en un paper secundari, un Denis Lavant on la seva gestualitat es converteix en el punt de fuga de les escenes que protagonitza.

Hi ha una acurada posada en escena que afavoreix l'harmonia i la delicadesa dins el pla i que s'aprecia, sobretot, en els colors tènues entre els quals destaquen aquells més vius de la llenceria o les bucòliques panoràmiques de la vila travessada per les vies d'un tren (un gag visual que renuncia a part de la seva comicitat per afavorir l'aspecte més tendre del relat). En aquest sentit, hi ha certa bellesa (màgica, senzilla, honesta) en les imatges, una atracció que de manera inesperada es va apoderant de la narració, una conquesta del que és visual en un espai lliure del que és verbal.

Aquest és, potser, l'aspecte més rellevant d'una cinta de subtils contrastos, de veritats revelades i de trobades rellevants que, en definitiva, aposta per la senzillesa. Una pel·lícula sincera el valor de la qual es troba en la seva ingenuïtat, en la seva mirada innocent i sense prejudicis; valors que, avui dia, semblen estar en perill d'extinció.

Cristina Aparicio – caimancuadernosdecine.es