Basada en una novel·la curta de Seiko Tanabe, molt popular al Japó però gairebé desconeguda a Occident, Josee, el tigre i els peixos presenta una trama repetida fins a la nàusea per cert tipus de cinema feel good: la de la persona discapacitada que 'aprèn' a prendre les regnes de la seva vida gràcies a la relació amb un cuidador. Per sort, aquest anime esquiva amb elegància l’embafament malgrat no escatimar moments de dolçor en el guió i en la posada en escena.

A falta d'haver llegit l'original, no sabem quants dels seus aspectes més tèrbols eludeix aquesta pel·lícula. Malgrat això, i tot i que aquesta Josee... resulta d'allò més innocent en comparació amb les dues adaptacions anteriors en imatge real (una japonesa de 2003 i una altra coreana de 2020), segueix tenint arestes: la relació entre els personatges principals (una noia paraplègica i l'universitari que troba feina com el seu acompanyant) moltes vegades està a un pas i mig del sadomasoquisme, i, encara que els seus efectes siguin positius a mitjà termini, la codependència que s'estableix entre tots dos acaba resultant perjudicial en molts aspectes.

D'aquesta manera, a la cinta li quadra un adjectiu tan abusat com "agredolç" (i també salat de vegades, com aquest aigua de mar que tant fascina la protagonista), amb una pregunta molt incòmoda bategant en les seves imatges: quin sentit té el desig quan tot està fora del teu abast?