Per a heterodoxos cinturó negre de la màgia Marvel

Nascut, com Puño de Hierro, Power Man, Misty Knight, Collen Wing, Blade i els seus altres col·legues de les arts marcials El Tigre Blanco i Los Hijos del Tigre, als suburbis exploitation dels còmics Marvel dels setanta, Shang-Chi semblava més destinat a una telesèrie urbanita que a ampliar l'univers fantastique en les superproduccions cinematogràfiques afavorides pel perspicaç Kevin Feige. No obstant això, i més enllà que pugui pensar-se en una no menys astuta operació comercial-social per donar a la comunitat asiàtica nord-americana (i al mercat xinès) el que ha estat Black Panther per a l’afroamericana, la irrupció d'aquest personatge que va combinar la fantasia i psicodèlia orientals (cortesia de Jim Starlin, un dels seus creadors al costat de Steve Englehart, a qui la pel·lícula de Destin Daniel Cretton homenatja convertint la llar mística de la mare dels protagonistes en una versió Hayao Miyazaki d'una de les gemmes de l'Infinit buscades per Thanos) amb una excitant deriva cap als superespies (l'etapa Doug Moench i Paul Gulacy) es transforma en el principal nexe d'unió amb la màgia del món del Dr. Strange (Doctor Extraño per a la generació Vértice) i en un festival per als sentits i el pulp kung fu en si mateixa.

Connexions i aparicions de personatges Marvel a part, totes elles, com la shakespeariana reaparició de la Nèmesi més Laurence Olivier Hacendado d'Iron Man i la que té a veure amb Stephen Strange, molt divertides, Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos reescriu amb cal·ligrafia del millor cinema de Honk Kong i xinès els orígens ‘comiquers’ del personatge (Fu Manxú és aquí una mena d'immortal Jedi atrapat pel costat fosc de la força... i el seu passat sentimental, esplèndida composició de Tony Leung) sent una mena de catàleg per a no iniciats de tots els estils del gènere, de les coreografies líriques màgiques al divertiment circense de Jackie Chan (la baralla a l'autobús, la típica entre la bastida de l'edifici a Macao... i les escenes de karaoke, és clar), desembocant tot en una ordalia èpica, un ball de dracs que, a més d'un patapam a la Mulan en imatge real, fa absolutament creïble la imatgeria i estètica de l'anime en un film amb personatges reals.

Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos sap no desconcertar el fan de l'MCU amb els apunts d'aquest, especialment a la part final, però la seva aposta per ampliar el marc d'aventures i personatges, ja immensament ric a l'edèn de les pàgines Marvel, sense abandonar mai aquests referents asiàtics (vistos per un occidental en un cinema de barri) fa del film un intel·ligent pas cap a tot el que està per venir. Els que passàvem un dissabte a la tarda veient El luchador manco en una platea pura algaravia infantil i després devorant els còmics de kung fu marvelites estem preparats per a això. Tant de bo els nouvinguts a Los Vengadores i companyia via cinematogràfica també ho estiguin.

El millor: aquest impagable diàleg sobre El planeta de los simios.

El pitjor: on és la cinta per als cabells de Shang-Chi? (diu el purista rondinaire).

Fausto Fernández – fotogramas.es