Resistència de gènere

Sota uns cels encapotats que podria haver invocat Nuri Bilge Ceylan, la Nahid, una mare iraniana acabada de divorciar del seu marit toxicòman i que lliura una incessant batalla per la supervivència i per la custòdia del seu fill, troba a la vora d'una platja, videovigilada i desagradable, el fràgil territori per construir una nova relació. Res serà fàcil: les pressions socials, familiars i econòmiques, les derives d'un fill en qui potser niï la potencialitat dels pecats del pare, i les diferències de classe amb el seu nou amant sumaran obstacles en aquest relat que, sense estridències, revela, a través d'un viacrucis quotidià i concret, la claustrofòbia existencial de ser dona sota el règim iranià i la seva herència cultural sustentada sobre el poder del patriarcat.

La claredat, la contundència i l'eficàcia narrativa de la proposta de la debutant Ida Panahandeh remeten a un altre recent èxit del cinema iranià que, a través d'un assumpte particular, aconseguia oferir un ambiciós tall en secció de la societat del país: Nader y Simin, una separación, d'Asghar Farhadi, en el repartiment del qual també va participar l'esplèndida Sareh Bayat, que aquí ocupa el centre del discurs, encarnant una figura que no busca suscitar la compassió de l'espectador i que incorre, sovint, en decisions controvertides per pur imperatiu supervivent. Una societat opaca no sembla el millor territori per a la transparència individual. Nahid també manté certa proximitat amb l'espanyola Techo y comida, però les seves maneres són bastant més sofisticades i suposen una imaginativa apropiació d'aquesta tendència reflexiva del neorealisme iranià d'última generació que sembla pensar a fons cadascun dels seus enquadraments, considerar què és el que es deixa fora de quadre. Fora del relat, fins i tot.

A Nahid hi ha un radical maneig de les el·lipsis que la cineasta empra amb precisió i, també, una encomiable capacitat per representar escenes punyents sense caure en cap temptació melodramàtica: la seqüència de l'agressió al pare als lavabos d'un camp de futbol, ​​com a represàlia per un deute de joc, resulta modèlica en qüestions d'ètica de la representació. Que la cineasta sàpiga, més tard, reformular-la com a premonició d'una situació similar viscuda pel fill, revela el seu bon sentit de la construcció narrativa en aquesta òpera prima sense passos en fals.