CRÍTICA

"Aquest convent no ha deixat d'ampliar l'horitzó del possible". Paul Verhoeven, que adora posar el seu immens talent cinematogràfic entre el paradís i l'infern, a la frontera opaca entre mentida i veritat, primer i segon grau, espectacle i reflexió profunda, gaudeix amb la seva nova pel·lícula, Benedetta, estrenada en competició al 74è Festival de Canes, on era molt esperada a causa de la seva atrevida temàtica: l'adaptació (pel director i David Birke) del llibre de Judith C. Brown, Soeur Benedetta, entre sainte et lesbienne.

Més de 35 anys han passat des de l'última incursió del cineasta uns quants segles enrere (el 1501 amb Los señores del acero, i la pesta ja rondava). Ara, un mestre consumat del setè art com a “l’Holandès errant" desembarca a la Toscana, al segle XVII, al monestir de Teatinos, a Pescia, a la vida de Benedetta, una nena oferta a Déu per la seva adinerada família (però negociada amb fermesa per l'abadessa, interpretada per Charlotte Rampling). Molt pietosa i profundament convençuda del poder "màgic" de la fe, la nouvinguda causa sensació per la inexplicable caiguda d'una estàtua de la Verge mentre resa. Però com li diu la seva superiora: "els miracles no valen l'avorriment que causen". Ella no hi està d'acord...

Divuit anys més tard, la Benedetta (Virginie Efira, que irradia en el paper) entra en una nova dimensió, l’assalten visions místiques ("He vist Jesús. Va venir a mi. Jo sóc la seva esposa, oi?") i sensacions d’atracció irresistible per la Bartolomea (Daphné Patakia), una noia molt desperta, que va patir violència incestuosa, de classe popular i que ha estat acollida al monestir. Entre dubtes ("Com puc distingir entre veritable i fals?"), patiments i tràngols extàtics, la Benedetta reprodueix aviat, a la vista de tothom, els estigmes de Crist i comença a profetitzar, iniciant en secret un vincle tòrrid ("Déu meu! Jesús!") amb la Bartolomea. El prebost (Olivier Rabourdin), seduït per la perspectiva de l'afluència de pelegrins, dona plens poders a la Benedetta, però un cometa fa enrogir el cel, una religiosa (Louise Chevillotte) es suïcida, la pesta s'acosta perillosament, i el nunci (Lambert Wilson) arriba de Florència per jutjar la Benedetta, "acusada de blasfèmia, heretgia i bestialitat...".

"Acusacions extraordinàries exigeixen proves extraordinàries". Una pel·lícula amb una temàtica tan sorprenent exigia un treball d'orfebre per mostrar totes les capes d'un relat que deixa La última tentación de Cristo, de Martin Scorsese, a l'altura d'una amable relectura apòcrifa. El dret de les dones a disposar del seu cos i a ocupar llocs de poder dominants és una part fonamental del missatge que Paul Verhoeven divulga a la seva manera insolent, divertida i molt ben posada en escena (sense ostentació, excepte per les seqüències de visions místiques, voluntàriament ajornades). Pel que fa a l'aspecte estrictament religiós de la història, la veracitat o no de les percepcions lúcides de la Benedetta i del seu grau de manipulació (conscient o inconscient), l'hàbil cineasta evita pronunciar-se, deixant a l'espectador llibertat d'interpretació i demostrant un bon domini dels recursos de la seva personalitat única (i fora del comú) de cineasta apassionat, a qui no li interessa conformar tothom, però que tampoc deixa ningú indiferent.