CRÍTICA

27/09/02021 - La nova pel·lícula de Daniel Monzón és un relat d'iniciació tan trepidant i entretingut com convencional i poc arriscat

El cinema de Daniel Monzón ha tingut sempre una vocació clarament comercial. Ja sigui a través de comèdies absurdes on tot val per provocar el riure despreocupat, o mitjançant thrillers tensos plens d'acció i violència, el director ha apostat per pel·lícules en les quals l'ambició per connectar amb un públic ampli s'evidencia sense complexos. Amb Las leyes de la frontera, adaptació de la novel·la de Javier Cercas triada per clausurar la 69 edició del Festival de Sant Sebastià, aquesta línia es manté. El resultat és una pel·lícula que entreté, que aconsegueix involucrar-nos en les peripècies dels seus protagonistes, però que no aconsegueix despertar una admiració excessiva. Diguem que l'originalitat i l'audàcia no són les principals virtuts de la cinta. A canvi, ens ofereix un viatge en el qual no falten els atractius i el punt fort es troba en un repartiment ple de prometedores cares noves.

La pel·lícula ens trasllada a la Girona de 1978, Espanya és un país que es desperta del llarg malson de la dictadura franquista i mira amb esperança a un futur que molt malament s'ha de presentar per no ser una mica més lluminós. I aquí apareix en Nacho, un xaval que ho passa fatal per culpa d'un grup de matons que li amarguen la vida. És amb el personatge protagonista, defensat amb dignitat i solidesa pel jove Marcos Ruiz, on comencen a grinyolar les coses. Això de posar-li ulleres a un xaval guapíssim de cos atlètic per fer-lo passar per un tipus insegur, vulnerable i derrotat és difícil d'empassar, per molt afany que el talentós actor posi al seu treball. I aquesta idea connecta amb la sensació d’encartonament que transmet la pel·lícula al llarg de tot el seu metratge. Una fotografia radiant que no encaixa amb la foscor del món que retrata, o una direcció d'art tan calculada i precisa com impersonal, són alguns elements que llasten un treball que podria haver arribat molt més lluny del que arriba.

Però no ens desesperem, la proposta de Monzón està lluny de ser un desastre, molt lluny. Al bon treball de Ruiz s'uneix el d'altres intèrprets joves que omplen amb la seva força i carisma la pantalla. Destaquen Begoña Vargas i Chechu Salgado, en la pell de la Tere i en Zarco. Són aquests dos personatges els que rescaten en Nacho de la seva amarga i solitària existència per obrir-los les portes d'un món de delinqüència i risc, tan ple de perills com d'irresistibles atractius.

És inevitable veure Las leyes de la frontera sense pensar en el cinema quinqui d'Eloy de la Iglesia o en el Deprisa, deprisa de Carlos Saura. I és clar, es troba a faltar aquí aquesta càrrega de veritat incendiària que hi havia en els títols clàssics dels llegendaris cineastes. A canvi, la pel·lícula ens ofereix una perspectiva més reposada, que ens permet veure des de la distància l'Espanya de fa gairebé mig segle. I al final, tot i que la proposta de Monzón no ens sembli tan brillant i lúcida com ens agradaria, ens convida a reflexionar sobre el recorregut d'un país que evoluciona i creix, però que segueix arrossegant els fantasmes d'un passat fosc amb el qual encara hi ha masses comptes pendents.


Cristóbal Soage – cineuropa.org