CRÍTICA

No hi ha manera d'aturar la Julia Ducournau, que ha aconseguit sacsejar els assistents al Festival de Canes quan tot semblava assentat en la tranquil·la competició d'aquest any. El seu anterior treball, Crudo, va ser una de les millors pel·lícules dels últims anys, mentre que la nova Titane és pur caos. La franquícia Fast & Furious va abandonar fa molt de temps qualsevol pretensió de realisme, però aquest és el tipus d'amor pels cotxes que Vin Diesel no aprovaria. O potser estaria gelós.

És clar que l’Alexia (Agathe Rousselle) sap el que vol: vol el seu cotxe, i el sentiment sembla ser mutu. L’ha volgut des que un accident la va deixar amb una placa de titani al cap, tot i que abans ja s’hi mostrava entusiasmada, mentre viatjava de nena al seient del darrere, per a disgust del seu distant pare. Ara, l’Alexia ha crescut i és ballarina en exhibicions de cotxes, adorant els vehicles per al delit de molts. Després d'una trobada amb un aficionat, hi ha un cos del qual desfer-se, i ella passa de ser una jove sexy que remena la cintura al capó d'un cotxe a un noi de pit pla anomenat Adrian en qüestió de minuts. Un noi que va desaparèixer sense deixar rastre fa molt de temps, però a qui el seu pare, un bomber catxes (Vincent Lindon), està encantat de rebre a casa.

A partir d'aquí, Titane es torna sorprenentment malenconiosa. Es tracta d'un gir sobtat, sobretot després d'una llarga seqüència de l’Alexia assassinant gent com si fos Beatrix Kiddo, encara que en aquest cas és difícil esbrinar qui l'ha traït (aquesta podria ser l'única massacre de la història causada per un mugró sensible). Ducournau segueix molt interessada en el tema dels cossos, igual que ho era a Crudo, i l’Alexia canvia ràpidament. Tot i així, aquesta podria ser simplement una història sobre dues persones solitàries: una que no va rebre amor quan era nena i un altre incapaç de superar el dol pel seu fill.

Resulta bastant graciós veure com aquesta directora empra elements que ja no són ben vistos (primers plans de culs, dutxes grupals) i els modela al seu gust. L'encantadora Jumbo, dirigida per Zoé Wittock, que tracta sobre una altra noia atreta per una màquina seductora, és una història molt més dolça, però quan Rousselle baixa el ritme i es vengui encara més els pits, la tristesa substitueix la ràbia i el resultat també és commovedor. En part, això és degut al fet que l’Alexia no parla gaire, i molt menys sobre les seves pors o desitjos. No obstant això, faci el que faci, sempre es compromet fins al final, encara que això signifiqui trencar-se el nas de la forma adequada: contra una pica. No hi ha dubtes sobre el talent de Ducournau, que aconsegueix transmetre amb fluïdesa l’estrany i impactant com si fos natural. I, de passada, demostra que la "Macarena" mai morirà, per molt que ho intentem. Ei, Macarena!

Marta Balaga – cineuropa.org