Sola davant el verí

La superlativa Sidse Babett Knudsen és ànima, llum i, sobretot, nervi d'una pel·lícula que somia en Loach

L'alteració del jurament hipocràtic pot respondre a la necessitat de posar en quarantena, després de conscienciosa reflexió ètica, el llast de vells límits morals -"M'abstindré d'aplicar a les dones pessaris abortius"- o a l'escassa resistència davant el constant setge d'un present medul·larment amoral: en aquest últim cas encaixen els qui, en connivència amb una generosa indústria farmacèutica més concernida per l'augment de beneficis que pel descens del dolor, obliden això de "mai donaré a ningú medicament mortal".

La pneumòloga de la localitat bretona de Brest Irène Frachon va tenir clar que l'element central del jurament no era altre que el pacient: l'única figura a la qual una professional de la medicina hauria de rendir comptes. Quan, el 2007, Frachon va intuir una relació causa-efecte entre l'administració d'un medicament contra la diabetis i el diagnòstic d'una sèrie de letals valvulopaties, la seva íntima convicció ètica es va convertir en la sustentació d'una obsessiva gesta personal que, després d'un tens pols amb les instàncies del poder farmacèutic i la censura del títol del seu llibre Mediator 150 mg: Combien de morts?, va culminar amb la retirada del letal fàrmac.

El llibre és el punt de partida de La doctora de Brest, cinquè llargmetratge dirigit per Emmanuelle Bercot. La descarnada visceralitat que caracteritza els seus treballs com a actriu -aquí hi ha el record de la recent Mi amor (2015), de Maiween- troba el seu correlat, en la seva tasca com a directora, en l'estratègia de mimetitzar, a través d'una posada en escena exaltada i potser excessivament dinàmica, l'expressivitat de la seva protagonista: una superlativa Sidse Babett Knudsen que és ànima, llum i sobretot, nervi d'una pel·lícula que somia en Loach, però segueix motlles més propers a un cinema compromès americà teledirigit cap a la victòria moral de la seva heroïna.

Jordi Costa – Elpais.com