CRÍTICA

Jaume fa una representació que continua amb els estereotips de les pel·lícules d'atracaments: el jove geni amb ganes de viure noves i emocionants experiències (Freddie Highmore), l'informàtic amb més gana del normal (Axel Stein) i el cap de seguretat amb molt mal caràcter (José Coronado). Aquesta vegada, a diferència d'altres pel·lícules del gènere, sembla que el director es mostra conscient que està reproduint aquests tòpics i els dona un matís còmic –Klaus, el hacker, apareix menjant la major part del temps–.

L'acció es duu a terme durant el Mundial de Futbol de Sud-àfrica, el 2010, quan Espanya es va paralitzar i centrava tota la seva atenció en els partits. Aquests “despistaments” de la seguretat serveixen al grup de lladres com una bona oportunitat per entrar al banc, i al director com una forma de transmetre dues de les emocions que vertebren Way Down: passió, la que senten els protagonistes de la pel·lícula i els aficionats de futbol, ​​i, sobretot, tensió, en mostrar paral·lelament el robatori del banc i els partits de la selecció espanyola. D'aquesta manera es barregen els èxits i les decepcions del grup amb el gol de Puyol a la semifinal davant Alemanya o el gol d’Iniesta.

Així, Jaume Balagueró aprofita la inèrcia de l'èxit internacional de La casa de papel per fer una pel·lícula amb les mateixes ambicions utilitzant tant castellà com anglès (aprofitant que Freddie Highmore va viure un temps a Madrid) i comptant amb actors de renom en una superproducció d'aquest mida, i aconsegueix, així, que Espanya segueixi sent el referent actual dins de les pel·lícules d'atracaments.