02/03/2021 - BERLINALE 2021: En el seu debut com a director, l'humor autocrític de l'actor germanoespanyol Daniel Brühl és més que encertat
El famós actor germanoespanyol Daniel Brühl (conegut per obres com la sèrie de televisió El alienista, Rush, o Good Bye Lenin!) ha presentat la seva òpera prima, La puerta de al lado, a la competició principal de la Berlinale 2021. Basada en una idea del mateix director i escrita per Daniel Kehlman, la pel·lícula se centra en un actor anomenat Daniel (interpretat per Brühl), que viu en un modern apartament al districte de Prenzlauer Berg de Berlín amb la seva dona (Aenne Schwarz) i una mainadera que té cura dels seus fills. Un dia d'estiu, mentre en Daniel es prepara per a una audició a Londres (probablement per a un paper important en una pel·lícula de superherois), s'atura al bar de la cantonada abans de sortir cap a l'aeroport. Allà, un home misteriós anomenat Bruno (Peter Kurth) està esperant-lo.
Brühl no dubta a mostrar una mica d'humor autocrític en interpretar el seu personatge: igual que ell, en Daniel és un actor famós, parla anglès, alemany i espanyol, està acostumat a un estil de vida elegant i gaudeix de la companyia dels fans. Sembla un home (excessivament) segur de si mateix, exitós professionalment i conscient del seu prestigi social. En Bruno és el veí d’en Daniel, un home acostumat a ser ignorat que té una feina modesta per sobreviure. La primera interacció és només el començament d'una tensa confrontació, que tractarà diferents temes com la gentrificació, el conflicte entre l’Alemanya Oriental i l’Occidental, la feina, el matrimoni, la família i la hipocresia social. El conflicte entre els dos protagonistes es desenvolupa amb èxit al llarg de la pel·lícula, oscil·lant constantment entre sentiments d'odi, complicitat i por. Afortunadament, la crítica social sobre l'Alemanya actual està ben dosificada en els seus diàlegs i no és gaire carregosa. En canvi, el que emergeix amb força és la reflexió sobre com la nostra imatge pública pot diferir significativament de la nostra vida privada, així com la gran quantitat de petites i grans tragèdies privades que poden destruir la imatge que tenim de nosaltres mateixos en un obrir i tancar d’ulls. Una d'aquestes “petites tragèdies” té lloc durant una escena en la qual una parella demana a Brühl una foto. Al principi, l'actor creu que la dona és una fan que es vol fer una foto amb ell, però aviat descobreix, amb vergonya, que volen ser fotografiats per ell. A mesura que s'allunya de la parella, els podem sentir riure’s de la seva reacció.
A més d'unes interpretacions encomiables, la profunditat de la pel·lícula sorgeix gràcies als diàlegs incisius, que permeten a tots dos personatges experimentar el seu propi crescendo d'una forma orgànica. Tota la confrontació passa a pocs metres del propietari del bar (Rike Eckermann), que sembla no parar atenció i no està disposat a interferir.
El final té un to tragicòmic, això no és una sorpresa, però segueix resultant agradable. Amb tot, La puerta de al ladoés un debut prometedor. La direcció de Brühl se centra en allò que millor sap fer: actuar i treballar amb actors, i això és tot el que necessita per oferir una obra convincent. Estilísticament, La puerta de al lado s'assembla més a una obra de teatre d'Anton Chekhov que a una pel·lícula dramàtica europea. El bar (la localització principal de la pel·lícula) serveix com un escenari vibrant per a l'enfrontament entre els dos protagonistes, a més d'aportar un microcosmos per a altres personatges.
|