El japonès Ryûsuke Hamaguchi, expert a desplegar les seves pel·lícules més celebrades durant tres hores –Drive My Car (2021)– o molt més –Happy Hour (2015)–, sorprèn amb la seva pròpia versió d'aquella concisió carveriana a La ruleta de la fortuna y la fantasía: tres històries breus i independents sobre la naturalesa atzarosa de les relacions, el reflex en els altres de la imatge que construïm de nosaltres mateixos i els corrents esquius de la casualitat.

Hamaguchi és un cineasta de la paraula i l'observació naturalista dels seus personatges, característiques que resplendeixen en la filmació de diàlegs com el que mantenen dues amigues al seient del darrere d'un taxi. Mostrat gairebé íntegrament en un pla fix sostingut pels àngels, el director no descarta recórrer al pla-contraplà per repartir l'atenció entre la parla i l'escolta.

Així, amb una cadència gairebé musical en el muntatge, alterna plans de llarga durada amb talls carregats de significat que flueixen tan naturals com els canvis de terç en una conversa; fins i tot es permet alguna picada d'ullet còmplice als zooms de Hong Sang-soo, conscient de les comparacions amb el coreà que pot suscitar aquest recull d'anècdotes afectives. Hamaguchi dona la mateixa importància a com es diu el que es diu i com es calla el que es calla.