Pocs grecs –com també pocs espanyols– saben que, a les naus de l'expedició de Magallanes i Elcano, que fa cinc-cents anys van emprendre el llarguíssim i atribolat viatge que acabaria convertint-se en la primera volta al món, hi havia a bord marins grecs; i que, a la nau Victòria, l'única de les cinc d'aquella expedició que, al cap de tres anys, va aconseguir tornar de la temerària empresa, diversos supervivents eren grecs, entre ells el pilot que la va portar a port i que va deixar constància de la seva insòlita ruta.

Amb l'expansió de l'Imperi Otomà –i especialment després de la presa de Constantinoble (1453)–, el món ortodox grec va anar quedant progressivament sotmès al domini de l'islam; no obstant això, alguns territoris importants –Creta, Rodes, Quíos, Nauplia i Illes Jòniques– van romandre encara, per més o menys temps, sota govern de cristians, si bé no de grecs. Això va afavorir que alguns habitants d'aquestes terres històricament hel·lenes busquessin llavors millor fortuna a Espanya i Itàlia; i així, quan Espanya es llença a la conquesta del Nou Món ia la construcció d'un imperi ultramarí, no són pocs els grecs que acudeixen a terres espanyoles –fonamentalment, a Sevilla– per oferir al rei els seus serveis en allò que, per llarga tradició , millor sabien fer: navegar.

Pedro Olalla – Pedroolalla.com