Una qüestió d’odi

Quan un avió s'estavella als Alps, a l'alta Savoia, amb més de tres-centes persones a bord, la BEA (Oficina d'Investigació i Anàlisi per a la Seguretat de l'Aviació Civil) entra en ebullició i comença a indagar sobre els fets. Mathieu Vasseur és un jove i brillant analista que assumirà el comandament de la investigació arran de l'absència del cap. Especialitzat en acústica, en Mathieu és un expert en escoltar les caixes negres i es dedicarà al cas en cos i ànima. I aviat detectarà algunes anomalies que faran avançar la investigació.

Notable pel·lícula francesa dirigida amb immillorable pols narratiu per Yann Gozlan (El hombre perfecto) i amb una intrigant trama sobre la informació oculta a les caixes negres dels avions sinistrats, un tema prou original i poc conegut per suscitar interès. A través del protagonista sentim electricitat estàtica en els enregistraments, interferències, so ambient, sorolls estranys del motor, cosa que a l'oïda no preparada podria sonar a qüestions de mínim interès, però la importància de la qual en la trama mostra el grau de sofisticació a què poden arribar les audicions professionals. Això fa que la cosa atregui, més quan el to adoptat per Gozlan és propi del thriller, gairebé com de cinema negre, només que aquí l’investigador de raça és un empleat d’una empresa d’avions i no el detectiu dur o el policia de torn. Encara que al final, vaja, es tracta de saber si som davant del mateix joc en què els poderosos o les grans corporacions sense escrúpols punxen i tallen el bacallà a costa de la gent corrent.

Però Black Box (és totalment incomprensible que no s'hagi traduït el títol per “Caja negra”) presenta sobretot un superb personatge principal, un rei de la funció que atrapa. En Mathieu és un home conscienciós i perfeccionista en la seva feina, un petit cervell propens a obsessionar-se en la recerca d'anomalies en les gravacions, cosa que el porta, potser de manera arbitrària, a crear conjectures i explicacions de vegades conspiratives que són mal vistes pels seus caps. Per descomptat és un treballador molt competent, això ningú ho dubta, però amb ell els límits entre allò que se sent i allò que es creu sentir podria desdibuixar-se. El guió escrit per Nicolas Bouvet-Levrard i el mateix Gozlan aprofita de manera magistral aquesta faceta del protagonista, de manera que es transmet eficaçment a l'espectador l'ambigüitat sobre el seu estat mental, sobre si els traumes, l'ansietat i l'obsessió han convertit en Mathieu en un home fora dels seus cabals.

Potser el metratge és una mica exagerat, però narrativament som davant d'una pel·lícula modèlica (la presentació, l'accident, la desaparició, les sospites, etc.) que es desplega sempre amb interès i que es recolza en una ambientació opressiva, que compagina els tons blavosos, freds, amb un so ambient dens i exagerat, que aprofita les subjectives percepcions auditives del protagonista, un excepcional Pierre Niney (Frantz), que torna a treballar amb Gozlan després de l'esmentada El hombre perfecto. L'actor francès encarna perfectament l'investigador entregat a la feina, aclaparat i incomprès, l'obsessió del qual frega la raresa. El secunden magníficament els secundaris Lou de Laâge i els més veterans André Dussollier i Olivier Rabourdin.