Un sagnant encreuament de camins

Una narrativa no lineal perfectament construïda

Nido de víboras es tracta de tres històries, en aparença diferents, que s'entrecreuen en un trencaclosques narratiu cada cop més complex. De vegades recordant en estructura i modalitat el que va fer Iñárritu en la seva aclamada trilogia (Amores perros, 21 gramos i Babel). El clímax del film, que apareix passada la meitat del metratge, és un salt temporal interessant i inesperat, la inconnexió del relat fins a aquest moment es converteix en un joc de persecució a matar. Fins que la xarxa que connecta tots els personatges queda finalment clara.

Els flashbacks i els flashforwards són inesperats i estan molt ben elaborats. La construcció absolutament excèntrica de la història deixa a l’espectador una certa llibertat en el gust d'unir les peces i establir els vincles afectius o familiars. En comparació amb el llibre, el director agilitza l'exploració psicològica d'alguns personatges. Així,  Nido de víboras se sosté i és sòlida gràcies a l'entrellaçament de moltes vides, deixant en segon pla les facetes personals dels individus.

Estètica neo-noir

Nido de víboras té un to més airejat que el típic thriller coreà. Yong-Hoon és capaç de combinar l´atmosfera d´aquest gènere amb un matís irònic i inquietant on l´humor grotesc i negre conviuen fantàsticament. La personalitat inconfusible de la pel·lícula ofereix una mirada caricaturesca en moments de màxima tensió; personatges ambigus i imperfectes subratllen constantment la importància del karma i les conseqüències que tenen els nostres actes contra nosaltres mateixos.

La posada en escena, així com la fotografia, és molt encertada. Els escenaris solen estar tancats en espais estrets, on la mirada i la misèria s'observen sense donar lloc a equívocs. Els rostres, sovint, són travessats per potents llums de neó, de vegades vermelloses, d’altres blavoses, que hi reverberen el món de la nit (clubs, activitat comercial fins a altes hores, menjar porqueria).

Conclusions

Nido de víboras (Beasts That Cling to the Straw) s'escapa de les imposicions del gènere i, encara que s'acosta en esperit a la comèdia ultraviolenta, aconsegueix renunciar a la linealitat japonesa del llibre en què s'inspira. En aquest aspecte, la pel·lícula mostra grans deutes amb pel·lícules com Pulp Fiction de Tarantino o amb el to irònic tan personal que caracteritza el cinema dels germans Coen.

La principal diferència és que Yong-Hoon vol donar credibilitat a la història malgrat que sigui grotesca una situació, que ho és, sens dubte, sent subtilment tràgic en mirar l'estupidesa humana i no deixant-se portar per totes les regles que dominen el cinema postmodern d'altres autors.


Soraya Unión Álvarez – cinemagavia.es