07/07/2021 - CANES 2021: Juliette Binoche s'infiltra en el dia a dia de la precaritat contemporània en el llargmetratge humanista d'Emmanuel Carrère, lliurement adaptat del llibre de Florence Aubenas

“El teu projecte personal? Orientar-te a l'especialitat de treballador de manteniment. Les feines de neteja són el futur perquè no es poden deslocalitzar”. Sense qualificació ni experiència professional, en zones molt afectades per l'atur, l'horitzó laboral és molt limitat i puja, com a màxim, a 7,96 € nets l'hora, i obre pas a una vida quotidiana de precarietat (perquè cal pagar una habitatge, alimentar la família i posar gasolina al cotxe), de llevar-se a les 4.30 del matí i netejar banys bruts (que els més veterans eviten perquè saben que és millor fregar el terra) a un ritme intens. En aquest univers desfavorit es va infiltrar la famosa periodista Florence Aubenas per escriure Le quai d'Ouistreham, un llibre adaptat pel cineasta novel·lista Emmanuel Carrère (amb Hélène Devynck com a coguionista), i que s'ha convertit en un llargmetratge titulat En un muelle de Normandia. La pel·lícula ha obert la 53a Quinzena dels Realitzadors, en el marc del 74è Festival de Canes.

Instal·lada d'incògnit a Caen, la (coneguda) escriptora Marianne Winckler (Juliette Binoche, impecable en el paper i envoltada d'actors no professionals) s'inventa una vida d'esposa abandonada en una altra ciutat després de més de 20 anys de matrimoni i de vida de mestressa de casa. “He de començar de zero”, explica a l'orientador laboral, que li aconsella presentar-se com a “dinàmica, jovial, amb esperit d'equip i disponibilitat total, fins i tot els diumenges”. Després d'una formació ràpida (a l’SBAM —Sourire Bonjour Au revoir Merci [Somriure Hola Adéu Gràcies]— i com a netejadora), acaba treballant en un petit grup que s'encarrega de la neteja (ràpida) d'uns 30 bungalows, sanitaris inclosos. De mica en mica, de feina en feina, la Marianne descobreix els secrets de l'ofici i simpatitza amb “algunes companyes de feina”, cosa que la porta a una nova feina a Ouistreham: netejar les cabines dels ferris que circulen entre França i Anglaterra en un lapse de temps molt curt: entre el desembarcament dels passatgers i l'embarcament dels següents. Una vida laboral dura, atenuada per la solidaritat obrera i intercalada per un acostament amistós amb la Christèle (Hélène Lambert), una mare de dos fills a qui l’escriptora ha decidit retratar en secret. Però, les bones intencions dissimulades per la infiltrada (“estic farta de sentir parlar de la precarietat de manera abstracta, vull fer visibles els invisibles, comprendre”) no són una traïció?

Emmanuel Carrère modifica l'argument del llibre per injectar una dimensió afectiva (que Florence Aubenas va evitar, per deontologia) i comença la pel·lícula amb una dimensió més empàtica i melodramàtica, una elecció que té les seves bones raons narratives, però que es pot prestar a discussió, generant una mica d'artificialitat en un quadre que respira veritat (sobretot gràcies als seus intèrprets, plens d'humanitat). El director no desmereix, amb una pel·lícula gravada en un to clàssic i evitant la competència i l'aspror de millorar una societat les dificultats banals de la qual parlen per si mateixes per aconseguir un llargmetratge que podrà transmetre un tema important a un públic ampli. Però, malgrat tot, hom es pregunta què hauria fet amb aquest material el mestre del gènere, Ken Loach.

Fabien Lemercier – cineuropa.org