CRÍTICA

Des de les primeres escenes, captades a la sala de dutxes d'un internat rural per a nens kurds a Anatòlia, Turquia, Mi major amigo (Brother's keeper, 2021), tercer llargmetratge de ficció del realitzador d'origen kurd Feri Karahan, ofereix constància de les dures condicions sanitàries i de la disciplina carcerària que en aquest país pateix la població infantil que pertany a una minoria ètnica estigmatitzada. Però en lloc de dirigir una denúncia frontal a la discriminació ja molt documentada, el cineasta escull explorar i contrastar el comportament de diversos individus que s'enfronten en una soterrada lluita de poder. L'aparent calma al virtual penal educatiu turc es veu de sobte interrompuda quan un dels seus alumnes, un nen d'11 anys conegut com Memo (Nurullah Alaca), cau malalt, víctima d'un refredat ocasionat per haver estat obligat, com a càstig a una falta menor, a dutxar-se amb aigua gelada quan la temperatura exterior era de 20 graus sota zero.

La postració del nen, que sense presentar gens de febre es troba en estat catatònic, inquieta professors, el director del planter i un prefecte, responsables d'una negligència inexcusable. Tots intenten eludir la responsabilitat. Mentrestant, s’entreveu un desenllaç fatal per al nen. El seu company de classes Yusuf (Samet Yildiz) observa aquest drama amb impotència, entestat a fer fins l’impossible per salvar la vida del seu amic. Aquesta actitud solidària d’en Yussuf exhibeix la falta absoluta d'empatia de funcionaris públics interessats a mantenir els seus privilegis, imposar un sistema disciplinari del qual amb facilitat ells mateixos s'exoneren, incorrent tots així en reincidents pràctiques de corrupció que acaben sempre impunes.

Pocs realitzadors a l'Orient Mitjà són capaços de transmetre les angoixes i dilemes morals que envaeixen un nen com solia fer-ho l'iranià Abbas Kiarostami, en particular en la seva anomenada trilogia de Koker iniciada amb l'esplèndida cinta ¿Dónde está la casa de mi amigo? (1987). Sobre això, el kurd Ferdi Karahan es revela aquí com un deixeble avantatjat del mestre de Teheran. Al costat de la intensitat dramàtica que aconsegueix conferir a la mirada i el comportament d’en Yusuf davant del llit del seu amic, els altres personatges adults semblen esquemàtics i unidimensionals, propers a una autoritat abusiva.

Mi major amigo esdevé així un notable estudi de la conducta infantil i de la seva vulnerabilitat. Mostra de manera commovedora la lleialtat afectiva d'un nen cap a un company. Insinua també, en un relat amb tints autobiogràfics, la inquietant lògica d'un sistema de corrupció susceptible de ser transmès d'una generació a una altra, convertint les seves víctimes d'avui en els possibles botxins de demà.

Carlos Bonfil – jornada.com