|
NOSTALGIA DE LA LUZ |
|
 |
|
Direcció i guió: Patricio Guzmán.
Països: França, Alemanya i Xile Durada: 90 min Any: 2010 Gènere: Documental Producció: Renate Sachse Fotografia i càmera: Katell Djian So directe: Freddy González Música original: Miranda & Tobar Muntatge: Patricio Guzmán i Emmanuelle Joly Supervisora de muntatge: Ewa Lenkiewicz Imatges de la Via Làctia: astrofotògraf Stéphane Guisard Muntatge de so i mescles: Jean-Jacques Quinet Productora: Atacama Productions Distribució a Espanya: El Mar Films
Qualificació per edats: Tots els públics
VO en castellà |
|
|
|
|
|
|
| SINOPSI |
Nostalgia de la luz és un film sobre la distància entre el cel i la terra, la distància entre la llum i els éssers humans, i les misterioses anades i tornades que es creen entre ells. A tres mil metres d’altura, els astrònoms vinguts d’arreu del món es reuneixen al desert d’Atacama per observar els estels al nord de Xile. Aquí, la transparència del cel permet veure fins als confins de l’univers. A baix, la sequedat del sòl preserva les restes humanes intactes per sempre: mòmies, exploradors, miners, indígenes i ossos dels presoners polítics de la dictadura. Mentre els astrònoms busquen la vida extraterrestre, un grup de dones remou les pedres: cerquen els seus familiars.
http://www.filmaffinity.com
|
| CRÍTICA |
Si els telescopis miressin sota terra
Xile. Tres mil metres d’altura. Més de 105.000 quilòmetres quadrats. 0% d'humitat relativa de l'aire. Desert d’Atacama. És l’escenari d’on parteix el darrer documental de Patricio Guzmán, però no l’espai on desemboca. Del realitzador de La Batalla de Chile, Nostalgia de la luz aterra al vast espai de la memòria, i ho fa unint la història de Xile amb la història de l'univers.
La ciència es va enamorar del cel de Xile al desert d’Atacama. La seva transparència permet a astrònoms de tot el món buscar entre mantes d’estels l’origen de la vida, el passat més llunyà. Mentre que la sequedat de l’ambient ha conservat intactes les restes humanes precolombines, i també les dels presoners polítics de la dictadura de Pinochet. Les imatges permeten sentir els 105.000 km2 d’Atacama. Clissant cap al cel i arran de terra, texturitzant la duresa de la roca i la presència del vent.
Amb una veu en off, del mateix Guzmán, plena de subjectivitat poètica i explícitament contra l'oblit, Nostalgia de la luz va encaixant les dues peces del trencaclosques. Connecta el cel amb la terra, en mesura la distància i la proximitat. El documental aconsegueix teixir un fil invisible entre els astrònoms i les persones que busquen els desapareguts. Tant els uns com els altres proven de trobar el passat des del fil prim del present.
Arqueòlogues de la memòria
Els testimonis de les ‘dones buscadores’ evidencien la càrrega de 22 anys a la recerca dels desapareguts de la dictadura militar. Sis dones remouen la terra amb l’esperança de trobar els seus familiars. La imatge és alhora desencoratjadora i esperançadora. Busquen un passat que no troben, però malgrat les condicions adverses no es rendeixen.
El camp de concentració més gran de la dictadura de Pinochet va existir a Atacama. Chacabuco va ser un infern per a milers de detinguts. Alguns poden explicar-ho davant la càmera, però d’altres van ser assassinats, abandonats al desert o llençats al mar. Davant la incertesa, el documental presenta Vicky Saavedra i Violeta Berríos, de l’Agrupació de Familiars d’Executats i Detinguts Desapareguts Polítics de Calama. Són dues arqueòlogues de la memòria. Saavedra, a partir de la seva història, evidencia la necessitat de tancar un procés de dol, que és inviable sense trobar el familiar desaparegut. Berríos transmet la insaciable lluita i confirma, de nou, que l’esperança és l’últim que es perd.
Guzmán aconsegueix transmetre el patiment i el dolor de les dones sense caure en el victimisme. Ben al contrari, concedeix un ample espai al coratge, la fortalesa i el seu comprimís amb la justícia.
Com gran part de l'obra del realitzador xilè, Nostalgia de la luz és una reflexió profunda sobre la memòria. Deu ser, com narra el mateix Guzmán, perquè “la memòria té força de gravetat” i “sempre ens atrau”. Aquest narrador d’històries s’hi apropa d’una forma genuïna, sense imitar, ni repetir. Inevitablement, una es pregunta, com Violeta Berríos, què passaria si els telescopis no miressin només al cel, sinó que pugessin travessar la terra i ubicar els desapareguts.
Gemma Garcia, http://setmanaridirecta.info |
| EL DIRECTOR - BIOFILMOGRAFIA RESUMIDA |
 |
Patricio Guzmán neix el 1941 a Santiago de Xile. Estudia a l'Escola Oficial de Cinematografia de Madrid i consagra la seva carrera al cinema documental. Les seves obres són regularment seleccionades i premiades en els festivals internacionals. El 1973 filma La Batalla de Xile, un documental de 5 hores sobre el final del govern d'Allende. La revista CINEASTE el nomina com “un dels 10 millors films polítics del món”
Després del cop d'estat, Guzmán és amenaçat d'afusellament i roman incomunicat dues setmanes a l'estadi nacional. Abandona el país el novembre de 1973. Viu a Cuba, Espanya i França, on realitza En nombre de Dios (Grand-prix Festival dei Popoli, 1987), La Cruz del Sud (Grand-prix Festival Vue Sud li Docs, Marsella 1992), La Memòria Obstinada (Grand-prix Festival de Tel Aviv 1999), El Caso Pinochet (Setmana de la Crítica, Canes 2002) i Salvador Allende (Selecció Oficial, Canes 2004). El 2005 realitza Mi Julio Verne. Com a formador fa classes de cinema documental a Europa i Llatinoamèrica. És fundador i director del Festival Documental de Santiago (FIDOCS). El 2010 dirigeix Nostalgia de la luz, guanyador fa dos anys del Premi al Millor Documental per l'Acadèmia de Cinema Europeu i més de 25 premis i distincions internacionals. |
El documentals de Patricio Guzmán:
- LA BATALLA DE CHILE I-II-III
- EN NOMBRE DE DIOS
- LA CRUZ DEL SUR
- PUEBLO EN VILO
- LA MEMORIA OBSTINADA
- ISLA DE ROBINSON CRUSOE
- EL CASO PINOCHET
- MADRID
- SALVADOR ALLENDE
- MI JULIO VERNE
- NOSTALGIA DE LA LUZ
|
| PREMIS I FESTIVALS |
- SELECCIÓ OFICIAL, Festival de Cannes 2010
- MILLOR DOCUMENTAL EUROPEU, European Film Academy 2010
- PREMI DEL PÚBLIC, Festival de Torontó 2010
- PREMI DEL PUBLIC, Festival de Biarritz 2010
- PREMI CINEMA DECOUVERTE, Festival de Brussel·les 2010
- PREMI AGE D’OR, Festival de Brussel·les 2010
- MILLOR DOCUMENTAL, Festival d'Abu Dhabi 2010
- MENCIÓ ESPECIAL DEL JURAT, Festival de Sheffield 2010
- MENCIÓ ESPECIAL DEL JURAT, Festival de Ronda 2010
- INAUGURACIÓ Festival de Marsella 2010
- INAUGURACIÓ, Festival de Leipzig 2010.
|
| IMATGES |
 |
|
 |
|
|
| |
|
