El cap de J.R.R. Tolkien, de diàmetre presumiblement humà, contenia un univers sencer, els microorganismes més ínfims havien de tenir -no ho dubtin ni per un instant- l'arbre genealògic (imaginari) traçat sense marge d'error. Si aquest prodigi s'hagués quedat aquí, probablement no parlaríem de l'autor d’El Señor de los Anillos amb més respecte del que mereixeria algú capaç de reproduir el quadre de les llances al cap d'una agulla: si el planeta Tolkien segueix viu és perquè es va fer paraula, perquè va prendre forma a través d'un estil literari sensorial i poliforme, tan capaç d'evocar el retruny del tro com el tènue xiulet de la brisa.

De la mateixa manera, la titànica tasca de portar al cinema aquest univers imaginari tancat i poderós, en una trilogia regida per la fidelitat a l'esperit i a la lletra, es podria haver quedat en pura ximpleria neozelandesa si, darrere d'això, l’estilàs de Peter Jackson no hi hagués posat la resta per aconseguir transcendir-ho tot en una experiència absolutament mesmèrica: l'autor de Mal gusto aconsegueix que sentim, a la pell, el poder malèfic de l'Anell o el petar d'un fuet de foc. La bona excel·lent- notícia és que no tot acaba aquí. Gaudir d'aquesta primera entrega d’El Señor de los Anillos proporciona l'al·licient addicional de comprovar com aquesta fantasia fora del temps pot, a la seva manera màgica i lateral, seguir parlant-nos en present d'indicatiu: al capdavall, tot l'assumpte va de sinuoses turbulències col·lectives, aires d’apocalipsi i poders malignes, amb una mirada que fins i tot travessa la carn.

Espectacle mamut sense tatxa aparent, El Señor de los Anillos: la Comunidad del Anillo aconsegueix ser una pel·lícula absorbentment física (no hi ha res d’asèptic videojoc, tot i el gran tonatge de màgia digital), en la qual els actors tenen espai, poder i capacitat per construir els seus personatges o brodar moments immortals -aquí tenim el duel de mags o el colpidor tram final-. Hi haurà qui addueixi que, en aquesta ocasió, Jackson exerceix més d'il·lustrador que de creador: arrossegar una balena blanca com Tolkien d'un mitjà a un altre sense que res faci olor de podrit (o impostat) és tasca prou heroica com per filar prim. Tampoc és qüestió de demanar-li a un alpinista que s'inventi la muntanya.

Per als que saben que la fantasia heroica no és la bijuteria de l'èpica.

El millor: el duel de mags o la mort de Boromir. 

El pitjor: que el càsting hagi prescindit de nans.

Jordi Costa – fotogramas.es