16/05/2026 - CANES 2026: Rodrigo Sorogoyen signa una captivadora obra, escrita, dirigida i interpretada de forma extraordinària, sobre el complicat retrobament entre un pare director i la seva filla actriu

“Liv Ullmann deia: com més a prop hi ha la càmera, més cal treure's la màscara.” Aquesta cita de la mítica actriu noruega, que s'introdueix discretament al cor del relat d'orfebreria de la fascinant El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen, presentada a la competició oficial del 79è Festival de Canes (primera vegada en aquest nivell per a l'apassionant cineasta espanyol), reflecteix perfectament, a la seva manera, el procés gradual d'apropament extremadament complex i d'altíssima intensitat dolorosa, latent i a ràfegues que es produeix entre una filla i el seu pare, atrapats a les xarxes d'una “història de traïció, abandonament i amor”.

“M'agradaria ajudar-te perquè mai no t'he ajudat, però seré implacable.” De tornada al seu país natal després de 15 anys de carrera als Estats Units, el director dues vegades oscaritzat Esteban Martínez (Javier Bardem), antic enfant terrible del cinema espanyol, proposa a la seva filla Emilia (Victoria Luengo), una actriu que lluita per obrir-se camí, un paper important en el seu nou projecte: una pel·lícula d'època sobre el conflicte del Sàhara Occidental. Però el passat pesa enormement en les relacions paternofilials, ja que l’Esteban va abandonar la seva família just abans del naixement de l'Emília, qui només va tornar a veure esporàdicament durant la seva infància, episodis dels quals els dos protagonistes guarden records totalment diferents. La tensió subjacent, alimentada per la culpa, l'ego, ferides profundes, sentiments contradictoris asfixiants i enormes dificultats de comunicació, anirà desplaçant-se i entrant en ebullició durant el rodatge a l'àrida illa de Fuerteventura…

Pas a pas, la trama magistralment cuinada a foc lent —desbordant de subtext, ressonàncies i revelacions progressives— per Sorogoyen i la seva coguionista Isabel Peña dissecciona les nebuloses facetes de la veritat i la memòria al voltant de l'epicentre traumàtic de dos personatges —interpretats de forma magnífica— que tenen dificultats per mirar-se als ulls, però que es busquen constantment amb la mirada i intenten desfer feixugament el seu passat compartit. Un remolí de sentiments a flor de pell i reprimits, al límit del somnambulisme, al qual se suma el tema de l'autoritat i de les dinàmiques de dominació i violència jeràrquica en uns rodatges cinematogràfics on els temps han canviat per als directors totpoderosos. Una presa de consciència que la pel·lícula (que també és, evidentment, una obra sobre el mateix cinema i la seva fabricació) desenvolupa amb enorme habilitat i de manera soterrada fins a assolir el seu paroxisme, sense perdre mai, però, el fil principal: la senzillesa d'unes emocions exacerbades i reprimides. Tot això conforma un equilibri subtil que converteix El ser querido en una obra dolorosa i profundament humana, captivadora, muntada en un estil visual audaç i sofisticat (irrupcions en blanc i negre, joc amb els formats, etc.) i en una posada en escena de gran mestratge, alternant punts de vista per trobar el millor enfocament entre la interiorització i l'exteriorització dels perillosos remolins afectius.                              

Fabien Lemercier - cineuropa.org