18/02/2026 - BERLINALE 2026: Marcelo Martinessi replanteja un episodi de la història del Paraguai com un claustrofòbic thriller polític sobre la modernització, la visibilitat queer i l'autoritarisme

El cineasta paraguaià Marcelo Martinessi torna a la Berlinale, on la seva òpera prima Las herederas va rebre l'Os de Plata a la Millor Actriu i el Premi Alfred Bauer el 2018, amb el drama d'època Narciso que s'estrena a la secció Panorama. La pel·lícula, que està ambientada a Asunción el 1959, revisita un moment formatiu de la història del Paraguai sense aferrar-se a les convencions del drama històric. En canvi, Martinessi emmarca l'època a través de l'atmosfera d'un thriller paranoic. En Narciso (Diro Romero), un jove cantant convertit en locutor de ràdio, és trobat sense vida després de la seva última emissió, en un moment en què un règim militar en ascens consolida el seu poder. La seva popularitat ha augmentat amb l'arribada del rock and roll nord-americà, situant-lo a la cruïlla de la identitat nacional, l'ansietat sexual i la influència geopolítica.

Mentre que Las herederas estudiava els sediments de la dictadura a la vida privada centrant-se en dones burgeses d'edat avançada, Narciso explora les primeres tensions que aquesta va generar a l'esfera pública. Martinessi continua mostrant interès per la repressió als àmbits socials, sexuals i generacionals, però canvia el focus de la psique femenina a l'entorn masculí. El mateix Narciso no funciona tant com a protagonista, sinó com un enigmàtic catalitzador la presència del qual posa en marxa els esdeveniments.

Entre els que es veuen atrets cap a la seva òrbita hi ha el director de ràdio Lulú (Manuel Cuenca), que està remodelant la programació per afavorir el rock and roll per sobre de la tradició folklòrica paraguaiana, i l'ambaixador americà Mister Wesson (Nahuel Pérez Biscayart), la implicació del qual va més enllà de les importacions culturals i s'estén a projectes d'infraestructura. Tots dos queden captivats pel carisma d’en Narciso, que es converteix en una superfície sobre la qual es projecten la luxúria, el desig i la preocupació.

La pel·lícula no adopta l'estructura clàssica de buscar el culpable. En comptes de centrar-se en això, Martinessi situa la història dins un moment històric en què la música pop estrangera va xocar amb el folklore local i una generació més jove es va enfrontar a la possibilitat de la mobilitat social i el canvi cultural. Tanmateix, l'atmosfera resultant suggereix canvis graduals, amb prou feines perceptibles, que planen sobre la societat.

El director de fotografia Luis Arteaga reforça les dinàmiques espacials claustrofòbiques de la pel·lícula. Gran part de l'acció succeeix en espais interiors constrets, especialment dins de l'emissora de ràdio, mentre que les seqüències nocturnes subratllen el caràcter transitori de la presència d’en Narciso. Martinessi opta per una narració el·líptica que preserva l'enigma del personatge.

Com a film de gènere històric que explora el sorgiment de l'autoritarisme, Narciso funciona com una obra de cambra, amb un enfocament que contrasta amb allò opulent i teatral de sèries recents com Mussolini: El hijo del siglo, de Joe Wright. En canvi, Martinessi posa l'èmfasi en la insinuació i l'ambient, examinant com es consolida el poder a través d'ajustaments graduals. La recurrent emissió de Drácula, transmesa des del mateix estudi on en Narciso presenta nova música, adquireix una ressonància al·legòrica: la figura del vampir representa la sigil·losa absorció de l'autoritat a la vida quotidiana.

Combinant el drama d'època amb elements de misteri i thriller paranoic, i introduint la perspectiva queer en un entorn social repressiu, Martinessi elabora un estudi sobre la transició cultural en què la vulnerabilitat personal i la transformació política es desenvolupen paral·lelament.       

Martin Kudláč - cineuropa.org