12/03/2024 - Léa Todorov il·lumina la gènesi de la pedagogia Montessori a través d'una òpera prima audaç i novel·lística sobre la discapacitat, les diferències i el feminisme a principis del s. XX

"Són degenerats que posen en perill la puresa de la raça del nostre país", "no podem barrejar-los amb els altres i costen molts diners", "són els vostres micos de circ". Aquest és el tipus de comentaris amb què Maria Montessori havia de bregar cada dia per part dels directors del centre d'ensenyament on treballava —a l'ombra d'un home— a Roma el 1900. Però la jove metgessa italiana estava decidida a demostrar als seus detractors que les persones a qui aleshores es denominava "idiotes" o "deficients", i que ara es coneixen com a "neurodivergents" o nens "amb discapacitat", podien integrar-se a la societat. La seva va ser una batalla contra els prejudicis, una lluita que va entaular amb el desig d'alliberar les dones de totes les dificultats —que no eren poques— associades a la subjugació marital i al patriarcat, que aleshores ni tan sols es coneixia amb aquesta denominació.

És aquesta trajectòria inicial d'una dona pionera, els mètodes d'ensenyament de la qual s'han acabat estenent per tot el globus (avui hi ha 35.000 escoles Montessori a tot el món), la que la directora francesa Léa Todorov ha decidit exalçar a Maria Montessori, el seu primer llargmetratge [...],. Es tracta d'una pel·lícula d'època els temes principals de la qual continuen ressonant avui dia, especialment el fràgil desig de superar la vergonya social associada a la diferència.

"No vaig ser capaç de fer un nadó bonic". Per a Lili d'Alengy (Leïla Bekhti), una cortesana parisenca que es desenvolupa a la perfecció en salons i jocs de seducció, la reaparició de la seva filla Tina (Rafaelle Sonneville-Caby), de nou anys, no és sinó una catàstrofe. Guiada per la por a què diran, la Lili fuig a Roma amb la nena, qui presenta com "la filla del meu cosí, una idiota". Allà li parlen d'un centre que s'ocupa de "casos" com el de la seva filla i coneix Maria Montessori (la carismàtica Jasmine Trinca), que el regenta juntament amb el seu company Giuseppe (Raffaele Esposito). De mica en mica, aquestes dues dones, cadascuna amb la seva pròpia càrrega psicològica lligada a la maternitat, es van coneixent i aliant en un món on es van gestant progressivament les bases d'una revolució feminista i pedagògica que no estarà exempta d'esperances, obstacles i sacrificis...

La cinta, els protagonistes de la qual són nens i adolescents amb veritables retards motors o cognitius i deficiències sensorials, compleix la seva missió d'enderrocar les barreres dels prejudicis, i la directora —també autora del guió— es llueix filmant les etapes de l'aprenentatge que van portar Maria Montessori a desenvolupar la idea d'un enfocament didàctic més ampli, basat en el fet que els nens determinen el seu propi contingut educatiu. Es tracta d’una inversió de les idees tradicionals que també es reflecteix en la presa de consciència –revolucionària a principis del segle XX– de la necessitat que “les dones es converteixin en propietàries i no en esclaves de la maternitat”. Tots aquests són els temes fascinants que s'aborden a la prometedora òpera prima de Todorov, si bé és cert que no s'ajusta del tot al gènere de les pel·lícules d'època.

Fabien Lemercier – cineuropa.org