25/10/2024 - Lucía Casañ signa una atrevida i interessant tragicomèdia íntima sobre la recerca d'independència i llibertat de la dona

“Mai no he sabut per què a la gent li agrada l'olor del napalm al matí. Ni per què és estrany que a mi m'agradi l'olor del bany. Ja ho sabeu, aquesta aroma densa, a vegades afruitada, però és que per a mi el bany és l'únic lloc on puc dir “ocupat”, i la gent em deixa en pau”, diu la protagonista d'Un bany propi, l'òpera prima de la directora valenciana Lucía Casañ Rodríguez, estrenada mundialment al Festival Internacional de Cinema de Shanghai i que ara inaugura la 39 edició de la Secció Oficial de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani.

Protagonitzada per Nuria González, la pel·lícula explica la història de l'Antònia, una mestressa de casa de 65 anys que passa els dies atenent les obligacions de la llar i les tasques familiars. Tanmateix, aquesta dona d'aparença afable guarda un estrany secret: està obsessionada per les cambres de bany. Aquest és l'únic lloc on es pot escapar de la seva vida monòtona, l'únic refugi on pot deixar anar la seva veritable vocació: escriure. Allí fuig de la seva quotidianitat, viu situacions úniques, entaula rares amistats i aconsegueix ser qui vol ser. A partir d'aquí, des del drama creuat amb la comèdia absurda i la fantasia, la pel·lícula parla de la recerca d'independència de la dona, de la seva desigualtat, de la seva dificultat per tenir un espai propi, independent de la família i l'entorn, de tot allò que l'envolta i la tanca, del seu desig de ser qui veritablement vol ser, lliure de lligams, de la seva soledat. També de les il·lusions i desil·lusions de la vida, del que el pas del temps fa amb les persones, del poder de la imaginació i l'art, de la recerca de l’extraordinari en l’ordinari.

“Per escriure, una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia”, va escriure Virginia Woolf a Una habitación propia. Lucía Casañ cita aquesta famosa frase de l'escriptora britànica i la converteix en el leitmotiv de la pel·lícula, i la porta al seu terreny amb certa originalitat i humor. La premissa de fer d'aquesta habitació pròpia la cambra de bany és atrevida i enginyosa, un atreviment que de vegades aconsegueix sorprendre i divertir i que d’altres cau en el clixé fàcil o en situacions que acaben resultant massa forçades i inversemblants. La directora juga alhora amb certa tendència al surrealisme, el simbolisme i la teatralitat (tant en el fons com en la forma, barrejant estètiques, tons i gèneres) que, de la mateixa manera, també acaba resultant irregular: per moments funciona i per altres porta a una impostura massa evident. Tanmateix, malgrat els seus excessos (o mancances), aquesta valentia a l'hora de narrar acaba jugant a favor seu. El resultat és una pel·lícula que, malgrat el seu punt naïf i la seva ingenuïtat en la narració del missatge, mai no perd aquesta frescor i originalitat del seu punt de partida, i aconsegueix certs girs inesperats, moments tan estranys com còmics, i transmetre una tendresa i una empatia pels seus personatges que acaba sent una de les seves grans virtuts.

Un bany propi és una atrevida i interessant òpera prima que no té por de caure en l'error, a fallar i encertar, traçant així el seu propi estil i personalitat. Una tragicomèdia íntima sobre la recerca d'independència de la dona, i, amb això, també un cant a la imaginació, al seu poder transformador i alliberador. Una pel·lícula tan irregular com singular.                                                                        

Júlia Olmo - cineuropa.org